|
L’arribada dels primers ratjos de sol topen amb la terra als penya-segats de la petita península del cap de Creus, a l’extrem més oriental de tota la península ibèrica, a l’altre extrem de Finisterre, units per aquesta màgia eterna que proporciona l’astre rei. L’un rep la primera escalfor de la seva llum i l’altre despedeix les llargues jornades a l’altre extrem del mar. I aquest cicle constant de la natura es reflexa en un medalló commemoratiu que uneix simbòlicament ambdós extrems peninsulars.
|
|
Una vista excepcional. No hem de tenir pressa. Tota la grandiositat del mar s’obre als nostres ulls. Prop de la costa, l’illa de Port-lligat, s’Arenella o s’Encalladora o roques com la Messina o la Massa d’Oros, enfront mateix del cap, coneguda també com Sa Freu amb una forma que recorda una rata que mira al nord com desafiant la freda tramuntana. I al darrera la terra, amb els Pirineus que retallen l’horitzó. Inoblidable.
|
|
I per arribar al far que inalterable gira i gira per protegir els pescadors que semblen allunyar-se vers l’infinit, hem de creuar un espai natural certament impressionant. Pedres modelades per l’erosió, pel vent i l’ambient salí, formes que recorden animals mitològics que es barregen amb les cales verges d’aigües cristal·lines, els crits de la gavines barrejats amb el ritme de les onades que colpegen les roques i, el silenci dels sons de la natura. Destaca es camell una de ses roques més emblemàtiques de tota la zona, situada al costat de la carretera que mena al far, a la banda esquerra.
|
|
Arreu, muntanya amunt, antics marges de pedres de pissarra que parlen del treball dur del camp d’aquestes terres, alguns ceps encara aïllats recorden la prosperitat que donaven els vins d’aquesta zona abans de la fil·loxera, algunes oliveres ja barrejades amb garrigues i brolls. I les barraques de pedra seca, les travesseres (murs de pedra seca que serveixen per fer delimitar les feixes de cultiu) o ses clopers (munts de pedres resultants de netejar els camps i que no s’havien fet servir per fer parets o travesseres) romanen inalterables com si estiguessin esperant retrobar-se amb la ma de l’home que els va construir i que més tard o més d’hora tornarà a trepitjar aquells antics paratges.
|
|
I com deia Josep Pla "Els voltants de Cadaqués formen un dilatat, bastissin pedruscall. És una mineralogia aclaparadora, d’un aspecte cataclismàtic i descarnat. El paisatge seria horrible si la gent, generacions i generacions d’homes obscurs, no haguessin ordenat el país en un immens jardí de pedres."
|
|
