Castell de l'Ametlla de Segarra a Montoliu de Segarra ***

A la part més alta del poble, prop de l’actual dipòsit d’aigües i fora del traçat urbà, s’alcen les restes del Castell de l’Ametlla. Una silueta de pedra que, resistint el temps, continua marcant l’horitzó com un record antic suspès entre la història i el paisatge.

Els seus orígens s’endinsen al segle XI, quan els comtes de Barcelona reorganitzaven aquest extrem del comtat de Manresa-Osona. L’any 1077, Ramon Berenguer II i Berenguer Ramon II infeudaren el castell a Ecard Miró i a la seva esposa Magència, amb l’encàrrec d’aixecar o completar una fortalesa que encara era incompleta o greument malmesa. El territori que l’envoltava era ampli i canviant, delimitat per noms que avui sonen gairebé com ecos: la Guàrdia Lada i Cabestany a llevant, la vall d’Alfred al sud, Guimerà a ponent i, al nord, Montoliu, el Solar i el coll d’Arques, fins arribar al Vilar, la Casella i el terme de Llosor.

Ecard Miró fou una figura clau en la consolidació del poder feudal i se’l considera el primer senyor de Solsona. Els seus descendents, la nissaga dels Torroja, van mantenir el domini fins a inicis del segle XIII. El 1215, probablement sota Agnès de Torroja, el castell fou cedit a l’orde de l’Hospital, en un gest que va transformar-ne el destí. A partir d’aquí, l’Ametlla quedà integrat dins la comanda hospitalera de Cervera, sota jurisdicció civil i criminal, mentre la castlania era encomanada als Jorba, que en mantingueren el control almenys fins al 1272.

Amb el pas dels segles, el castell també esdevingué escenari de tensions i estratègies militars, amb un paper destacat durant la guerra civil contra Joan II. El domini hospitaler s’allargà fins a l’abolició de les senyories al segle XIX, quan aquell món feudal es va dissoldre definitivament en la nova ordenació del territori.

Avui, del conjunt només en resta una torre de planta circular, solitària però encara digna. Conserva dos dels tres nivells originals, amb una base coberta per una falsa cúpula que fa de sostre inferior i de paviment del pis superior. La porta d’accés, orientada a llevant, manté un arc de mig punt parcialment conservat, ferit pel temps però encara llegible.

La construcció, feta amb carreus rectangulars disposats en filades i units amb morter de calç, mostra un treball sòlid i meticulós. Les primeres filades, amb blocs més grans i contundents, contrasten amb els nivells superiors, on la pedra es fa més petita i lleugera, com si la pròpia torre expliqués, en silenci, la seva evolució.

Així, el castell de l’Ametlla es manté com una memòria vertical: una presència discreta però persistent que encara sosté, sobre el turó, la llarga continuïtat d’un territori que no ha deixat mai de transformar-se.