El cartulari del monestir, guardat a l’Arxiu Diocesà de Solsona aporta la primera notícia referida al lloc datada el 20 de gener de 1145 quan diu “... ego Gueraldus de Cabrera, Gerundensis ac Urgellensis vicecomes, dono Deo Omnipotenti et beate Marie et tibi Bernardo monacho et successoribus tuis, meum proprium et francum alodium quod est in loco appellato de la Fredena...” entre les demarcacions d’Hostalric i Montpalau per a construir-hi una església en honor de santa Maria. El fet d’anomenar a Bernat com “monachus” ha fet pensar en un monestir benedictí convertit després en canònica agustiniana, però no es descarta que el terme sigui sinònim simplement d’eremita i el document ratifiqui la conversió en monestir de canonges regulars una comunitat de tipus eremític. Sigui com sigui, el 1177 el cenobi ja funcionava amb els seus clergues o canonges que observaven la regla de sant Agustí.
Importants donacions dels nobles veïns van marcar el seu període d’esplendor fins a mitjan segle XIV, quan es va iniciar la seva decadència. Segons l’informe de la visita pastoral de 1383 els edificis canonicals es trobaven mig derruïts, al menys sense teulades. També consten en mal estat l’església, els edificis del refetor, les cuines, la sala capitular i les cases del cambrer i del sagristà.
Cap a 1420 ja es parlava de l'estat d'abandonament del monestir. El terratrèmol de 1431 va acabar de malmetre el cenobi. A finals del segle XV només hi residien el prior i dos canonges i a començament del segle XV deixà de residir-hi el prior i un dels canonges. Des de 1540 el monestir resta en mans d’un prior comendatari que ja no es canonge regular. Amb la secularització de les canòniques agustinianes decretada el 1592 pel papa Climent VIII, el priorat de Santa Maria de Roca-rossa era adjudicat a la mensa canonical de la nova diòcesis de Solsona. Els canonges de Solsona únicament van tenir cura de recollir l’arxiu documental del priorat, però no tingueren cap cura de l’església i dels edificis annexes.
Al segle XVII Gaspar Roig deia: "Han dejado caer toda aquella casa, que no hay sino paredones descubiertos, y hubiese parecido ruina la iglesia a no ser obra tan fuerte como es, pero en ella apenas se celebra la misa".
L'estat actual del monestir és francament lamentable ja que sobre les cel·les s'havia edificat una masia que en aquests moments és abandonada i continua degradant-se alhora que ho fa el propi monestir, del qual resta tan sols l'església. El conjunt, entre les urbanitzacions de Roca Rossa i de can Camp, es troba molt abandonat i pràcticament cobert per la vegetació. De l’església de Santa Maria de Roca-rossa es conserva la nau i l’absis semicircular. La coberta, de volta apuntada, de principis del gòtic, s’esfondrà juntament amb el cor, i la porta principal a la façana de ponent quedà tapada. Anys després fou desenterrada, però l’espoli feu que desapareguessin les dovelles de la porta i una de les finestres tipus espitllera. A la nau resten quatre finestres: tres de doble esqueixada i una d'arc de mig punt adovellada. La coberta de volta apuntada, feta amb lloses disposades en plec de llibre, arrencava d'una cornisa que recorre les parets laterals. Els carreus, regulars i ben carejats, segueixen filades ordenades. De la resta de dependències del monestir (claustre, refetor, sala capitular, hostatgeria, alberg...) ubicades a la banda sud de l’església i completament engolides per la vegetació , tan sols l’excavació arqueològica podria aportar-ne informació.
