Castell de Claramunt a la Pobla de Claramunt ***

El castell de Claramunt s’esmenta ja l’any 978, en una butlla del papa Benet VII. La fortalesa es divideix en dos recintes fonamentals. El sobirà, amb la torre mestra poligonal, unida a una gran sala rectangular coberta amb una volta de mig punt lleugerament apuntada.

El recinte jussà, ocupat per un extens pati, resta encerclat per les muralles i les bestorres. Entre els recintes es conserven importants restes de l’església romànica de Santa Maria, com dos dels tres absis, enderrocada el 1714, i la capella gòtica de Santa Margarida.

Les muralles exteriors continuen abraçant el castell amb la mateixa solemnitat de fa segles, com un antic refugi bastit de pedra, silenci i records. Set bestorres defensives en vetllen l’horitzó: cinc de semicirculars, elegants i serenes sota la llum canviant del dia, i dues de quadrades, austeres i imponents, resistint encara l’empremta del temps. Entre els murs erosionats pel vent i les estacions, emergeixen fragments d’opus spicatum, delicades formes d’espiga gravades a la pedra que semblen conservar, immòbils, la memòria dels antics mestres que les van aixecar.

Al costat de l’església de Santa Maria, arrapada al mur meridional d’aquest antic temple romànic, s’alça la capella de Santa Margarida, una construcció d’una sola nau rectangular coberta amb una volta lleugerament apuntada, austera i elegant alhora. Dins el traçat que definia la muralla també hi havia l’antiga cisterna, silenciosa testimoni de la vida quotidiana que un dia bategà entre aquelles pedres.

La capella fou edificada l’any 1303, en temps en què el conjunt encara conservava tota la seva esplendor. Però el destí del lloc canvià tràgicament el 1463, quan el castell i l’església —de tres naus i tres absis, de les quals encara avui en resten vestigis— foren devastats en el context de la guerra civil de Joan II. Amb la fi del conflicte, el castell renaixé de les seves ruïnes i la capella de Santa Margarida fou reconstruïda, mantenint-se com a església parroquial del lloc fins a l’any 1603.

El recinte superior, de planta rectangular, s’alça encara avui amb la solemnitat de les antigues fortaleses que dominaven el paisatge i el temps. Quatre torres en guarden els angles, com sentinelles immòbils, però és sobretot la torre mestra —que alguns historiadors identifiquen amb la torre de l’homenatge— la que imposa la seva presència poderosa i singular, amb les seves onze cares exteriors retallant-se contra el cel com una corona de pedra.

Al seu costat, closent el castell pel vessant nord, s’estén la gran sala gòtica, vasta i severa, coberta amb una majestuosa volta de canó que encara sembla conservar l’eco de les veus i dels passos d’altres temps. Antigament, aquell espai es dividia en dos nivells: a la part baixa hi havia les cavallerisses, el celler i la cuina, plens de l’activitat incessant de la vida quotidiana; a la part superior, les estances oferien refugi i escalfor als habitants del castell.

Entre aquells murs de pedra, protegits per la fortalesa i el silenci de la muntanya, s’hi calcula que podien arribar a viure una cinquantena de persones, formant un petit món clos, suspès entre la guerra i la vida.

I malgrat ser el primer espai del castell que es trepitja també és el més desaparcebut. Estem parlant del recinte jussà del Castell de Claramunt, ampli i obert als peus de la fortalesa. Constituïa l’espai exterior on transcorria bona part de la vida quotidiana del castell. Aquest vast pati d’armes, encerclat per muralles i protegit per set torres defensives, respirava l’activitat constant d’un petit univers emmurallat, refugiat sota l’ombra vigilant de les seves pedres antigues.

Entre els elements que encara avui evoquen aquell passat destaca l’antiga cisterna o aljub, destinada a recollir i preservar l’aigua de pluja, un bé tan preuat com imprescindible per a la supervivència dels habitants del castell. A prop seu, també es conserva una bassa silenciosa, testimoni immòbil dels temps en què aquell espai bullia de vida. Antigament, el gran recinte estava ocupat per les cases dels castlans, petits horts i tallers on artesans i servents sostenien el ritme quotidià de la fortalesa. Entre olors de llenya, ferro i terra humida, el recinte jussà era el cor viu del castell, l’indret on la defensa i la vida es trobaven cada dia.