ALTRES LLOCS PER VISITAR
Sobre el torrent de l’Oncle Illa o de Can Dalmases, que neix al bassal del clot de l’Home Mort, al massís de Montserrat, sota Sant Pau Vell, la Mancomunitat de Catalunya, a petició del consistori bruquetà encapçalat pel seu alcalde J. Casas Chocomeli, hi construí un pont, segons el projecte de l’enginyer Eduardo Peña, les obres del qual s’iniciaren el 1917, acabant-se el 1924, sota la dictadura de Primo de Rivera, per tal d’unir el nucli del Bruc de Baix amb el Bruc de la Parròquia, que juntament amb el Bruc del Mig i el Bruc de Dalt constitueixen el nucli del municipi. El municipi consta a més de dos altres nuclis com són Sant Pau de la Guàrdia i les Cases d’en Massachs i de les urbanitzacions del Bruc Residencial i Montserrat Park. El pont consta de tres arcades, de 20 metres la central i de 6 metres les laterals, que descansen sobre pilars. L’obra combina el maó vist amb la pedra, de la qual se n’utilitzaren 500 m3, extrets de la Devesa. El cost total de l’obra pujà 791,84 €, és a dir, 131.751,92 de les antigues pessetes. | |
Les primeres referències es remunten a l’any 1084, any de la seva consagració, dins del castell de la Guàrdia. El segle XII, el vescomte Reverter de Barcelona, intentà fundar-hi sense èxit un petit priorat depenent de la canònica de sant Vicenç de Cardona. El segle XIV fou reformada, tal com ho testimonia la data de 1398 inscrita a les seves campanes, avui en ús a la nova església de sant Pau de la Guàrdia on foren traslladades al segle XVIII. Fins el segle XV exercí les funcions de parròquia, funcions que va perdre en benefici de santa Maria del Bruc en despoblar-se el sector de la Guàrdia, passant a ser sufragània seva. Durant els segles XVII i XVIII, moment en que es construí el nou temple al lloc de ca n’Elies, s’utilitzà com a nucli eremític, quedant completament abandonada el segle XIX. Malgrat el seu estat ruïnós, les restes que es conserven corresponen a un edifici de carreus desiguals de disposició força irregular, bastit entre finals del segle XII i començaments del XIII, utilitzant com a base un primitiu edifici del segle XI. Constava d’una sola nau, coberta amb volta lleugerament apuntada, ampliada amb una capella lateral, coberta amb volta escarsera o d’arc rebaixat. De les obertures únicament sabem que la porta era oberta al mur de migdia, que hi havia una finestra de doble esqueixada a la capella lateral i una espitllera al mur de llevant. L’any 2004 s’inicià una campanya arqueològica de neteja del conjunt del castell de la Guàrdia i l’església de sant Pau Vell per tal de preservar les seves restes. | |
Situada al nucli de Sant Pau de la Guàrdia i adossada al conjunt de cases de Ca n’Elias, fou bastida l’any 1740 sobre les restes de la capella de sant Abundi, documentada el segle XII. És de planta rectangular amb quatre capelles laterals. A la façana hi trobem la porta d’entrada, d’estructura arquitrabada, i un òcul a la part alta. Té adossat un campanar de torre de planta quadrada. Conserva a l’actual frontal de l’altar, una escena de la Conversió de Sant Pau, procedent de l’antic retaule de Sant Pau de la Guàrdia (El Bruc), del segle XVII | |
Aquest habitatge, aixecat a l’entorn de 1880 al Bruc del Mig, de planta baixa i dos pisos coberts per un terrat, el va fer construir Josep Elias i Bigorra, industrial dedicat a la producció ceràmica. Les peces ceràmiques amb què està construït testimonien l’activitat del seu propietari. Com a elements singulars de l’edifici cal destacar les baranes del terrat i les peces de terracuita que el revesteixen. Té un gran pati envoltat de galeries cobertes utilitzades com a magatzem. | |
Ubicat al Bruc del Mig número 4, aquest edifici eclèctic va ser construït entre 1914 i 1920 segons el projecte del seu propietari Josep Calvo Verdonces, professor de l’Escola d’Arts i Oficis de Barcelona, sota la direcció tècnica de l’arquitecte Ricard Giralt Casadesús. El conjunt s’estructura en planta baixa i un pis amb una torre adossada, rematat per un fris de merlets triangulars. Els emmarcaments de les finestres són d’estil neogòtic, així com la torre adossada l’any 1920, a la manera de les torres-campanar medievals. A l’interior hi destaca el sostre embigat de fusta de la sala menjador. | |
Al carrer Bruc del Mig número 6 trobem aquest habitatge del primer quart del segle XX, que s’anomena així perquè hi va anar a viure un fill de can Casas. És un edifici de planta baixa i un pis, amb una façana alineada amb el carrer i l’altra que dóna al torrent de l’Oncle Illa o de can Dalmases. De la seva façana en destaquen els elements decoratius: el fris ceràmic que envolta el primer pis, els coronaments de les obertures, la teulada de teules envernissades de color blau i la barana del terrat amb elements decoratius fets amb totxo vist. | |
Casa de planta baixa, pis i golfes, que trobem al carrer Bruc del Mig número 2, que, segons la tradició, déu el seu nom a que un dels seus propietaris havia estat al canal de Panamà. A la façana lateral del primer pis s’obre una galeria coberta per un terrat. La façana que es caracteritza per la seva simetria hi destaca un balcó i tres faixes verticals de falsa pedra. | |
Aquesta capella, ubicada dins el terme del castell de la Guàrdia -en el lloc anomenat raval de Can Guixà, prop de la boca del primer túnel del Bruc-, per donació passà a dependre del monestir de Sant Cugat del Vallès. Existia ja abans de l’any 1068, data en que consta que fou entregada per l’abat del monestir a Arnau Sunyer juntament amb un alou amb la torre. El 1077 el vescomte Udalard, senyor del castell de la Guàrdia, donà al referit monestir l’alou de Vilaclara, donació que va confirmar l’any 1155 el vescomte Berenguer. Mantingué la seva funció de capella fins l’any 1727, perdent definitivament la seva funció religiosa l’any 1757 i passant a ser utilitzada com a dependències agrícoles, com ho constata el cup que es construí a la base de l’altar. Arquitectònicament és un edifici romànic d’una sola nau, capçat per un absis semicircular cobert amb volta de quart d’esfera, amb finestra de doble esqueixada. Una altra finestra s’obria al mur nord de la nau. La porta d’arc de mig punt , adovellada, situada a la paret de migdia, fou tapiada, per tal d’utilitzar la seva part inferior com a xupet del cup. L’absis presenta tres sèries de dobles arcuacions cegues entre lesenes. Actualment presenta la volta esfondrada. | |
El castell de la Guàrdia, també anomenat castell de Bonifaci, ubicat al collet de Guirló, a la muntanya de Montserrat, està documentat amb certesa des de l’any 931 segons un document que fa referència a la venda d’uns alous dins del terme del castell feta pels germans Guadamir i Lunes al vescomte de Barcelona Sunyer, encara que se’n citen referències poc fiables de l’any 899. L’any 1137 va passar a la jurisdicció del monestir benedictí de santa Maria de Montserrat. De les seves construccions tan sols en queden restes de possibles murs de contenció fets amb la tècnica de l’opus spicatum. | |
Al mig del Torrent de la Diablera, trobem aquest un megàlit possiblement de l’Edat del bronze, consistent en tres grans pedres, dues de les quals actuen de suport a una de central més gran, situada en posició vertical. Alguns autors han considerat que es tracta d’una fita funerària, aixecada per l’home o bé aprofitant una pedra caiguda de la muntanya de forma natural, que senyala un lloc d’enterrament. Al seu voltant s’hi van trobar un fragment de crani, un vas eneolític, i cendres. A mitjans del segle XIX, Joan Maria Casas de Müller, va excavar la cova situada al peu del megalit, coneguda amb el nom de Cova Tapada. Hi va trobar nombrosos ossos d’animals (cabra...), diversos fragments de ceràmica i eines com un punxo d’ós, i va constatar l´existencia de 8 cranis humans. Sembla que la cova va actuar de cambra funerària. S’hi van localitzar un total de vuit cranis humans que com a fet singular no disposaven de les mandíbules inferiors. ESGLÉSIA DE SANT SIMEÓ L’ESTILITA Aquesta ermita, actualment enrunada, situada prop de ca n’Ollé, era dins els termes del castell de la Guàrdia i de la parròquia de sant Pau de la Guàrdia. La seva advocació es podria relacionar amb la tradició eremítica de Montserrat. D’entre les millores que es portaren a terme el segle XVI es conserva el retaule pintat sobre fusta amb escenes de la vida del sant. Presideix el retaule la imatge de sant Simeó, emmarcada per quatre escenes al·lusives a la seva vida: a l’angle superior dret el sant es cridat a la vida monàstica; oposada a aquesta, es representa la seva rebuda al monestir de la Teleda. A l’angle inferior esquerre es representa el sant lligat amb una cadena a una muntanya fent vida d’anacoreta, i al costat oposat es representa el fet més conegut de la seva vida: sant Simeó dalt d’una columna en la qual estigué quaranta anys per tal de defugir la multitud que l’envoltava, que li valgué el sobrenom d’estilita. A la predel·la es representen la resurrecció de Crist al centre i sant als costats. L’any 1772 es traslladà el culte a una nova capella al costat de ca n’Ollè, que acollí també el retaule, que segons sembla ha estat traslladat a Barcelona.. Aprofitant part de la seva estructura es destinà a usos agrícoles com ho testimonia la construcció amb cups al seu interior al lloc que ocuparia l’absis. Es tractava d’un edifici d’una sola nau, amb dues finestres al mur sud i una a la paret nord, totes de doble esqueixada. La porta d’entrada era situada a ponent. AVENC DELS POUETONS Cavitat coneguda com Puetons de les Agulles de 123 m de profunditat i 337 m de recorregut, és una de les més importants de Catalunya excavades en conglomerat. L’avenc dels Pouetons és una constatació que la roca calcària també hi és present a Montserrat; és per això que no hi manquen els avencs. De fet, mercès al carbonat de calci s’han pogut cimentar millor els materials conglomerats per donar consistència als monòlits. Aquest avenc consta d’un espectacular pou d’entrada de 52 metres de profunditat amb un replà a la cota -32 on gràcies a una pronunciada rampa s’ajunten les dues boques de la cavitat. A partir d’aquí pous i galeries, esquerdes i ressalts, blocs i lloses, fins un darrer pou de 14 metres que en s permet accedir a una galeria final de 50 metres. Els catalans van ser els degans de l’Estat espanyol en l’activitat de l’espeleologia. A principis del segle XIX, el monjo montserratí Gerard Joana ja va explorar a la mateixa muntanya les coves del Salnitre i l’avenc dels Pouetons. La visita a aquest avenc és imprescindible efectuar-la acompanyats d’especialistes en el món de l’espeleologia, que compleixin a més la legislació vigent en aquest tipus d’esport d’aventura. Es recomana precaució i respecte a l’entorn natural. BARRANC DE LA CANAL ROJA S’hi accedeix des de can Jorba. Cal prendre un camí que voreja el mas seguint les marques vermelles. Després d’uns 40 minuts de pujada trobem el torrent. Es troba ben instal·lat i es adequat pels principiants. Després de 2 ressalts hi ha un primer ràpel de 10m. A continuació trobarem diversos ressalts fins el tall principal que verticalment ens aboca vers la vall amb un ràpel de 19 m. Segueixen dos ressalts més de 7 i 6 m respectivament. Girem sobtadament i continuem amb dos ràpels més de 23 m i 13 m. Arribem al darrer tram que es culmina amb un darrer ràpel d’uns 30 m. per sobre de la balma de la font trobada. Es tracta d’un barranc generalment sec, amb una gran verticalitat. Puntualment únicament hi ha aigua estancada en alguns dels seus gorgs. Més que un barranc és una típica canal montserratina. També és conegut com barranc del tres en ratlla. TORRENT DEL MIGDIA Cal anar a can Jorba. Des del darrera, prop de l’ermita, travessem l’era en direcció al torrent de la Coma d’en Pastor. Un cop hem fet 500 m prenem un corriol senyalitzat amb ratlles vermelles que ens porta al torrent. Un cop superats uns grans blocs de conglomerat trobem diversos ressalts. Destaca d’aquesta canal equipada, un salt aeri de 15 m i un de final d’uns 10 m. Aquest torrent es retroba al final amb el barranc de la Canal Roja. La part final d’aquest barranc es coneguda també com del Joc de l’Oca o Les Cadenes de Montserrat, possiblement atenen a la seva orografia i característiques geològiques. Té un desnivell de 200 m. |
BUTLLETÍ
Vols rebre informaciķ puntual?
Subscriu-te!
Subscriu-te!
