Església de Sant Julià i Comunidor de Vallfogona de Ripollès ***
Al lloc dels Ferrissos ja existia el 904 una església que feu engrandir l’abadessa Ranlo del monestir de Sant Joan de les Abadesses de qui depenia i que fou consagrada el 23 d'abril de l'any 960 en presència del bisbe Ató de Vic.
Cap al tombant del segle XII amb el XIII l'església de Sant Julià va ser reedificada pel senyor de Pinós. Les pilastres sobre les que descansen els arcs torals de la part romànica, són més estretes en la base que en l'arrencament dels mateixos arcs. | ||||||
Al segle XV es va viure una crisi sísmica a Catalunya. El terratrèmol més important es va registrar el 2 de febrer de 1428, per la Candelera, amb més de 1.000 morts, la majoria concentrats al Ripollès i a la Cerdanya. Per efectes d’aquest sisme la volta de la nau caigué, quedant dempeus només la façana del temple. La nau es reconstruí de nou, ara amb una volta una mica apuntada. | ||||||
| ||||||
L’edifici és rematat a la part central per un pesant campanar, amb finestrals d’arc de mig punt sobremuntats per una filera de petites finestres també d’arc de mig punt. A la dreta de la façana hi ha una torre de defensa, a través de la qual s'accedeix al campanar. | ||||||
| ||||||
A començaments del segle XVIII la seva condició de parroquial passà durant uns anys a l’església de la Salut degut al seu mal estat. El 1756, es començà l'edificació de la nova església d’estil barroc. S’anava enderrocant la part romànica conforme avançava la seva construcció, però l’obra restà inacabada i com a conseqüència d’això, el temple actual està format per una part posterior barroca de grans dimensions i una part davantera romànica més reduïda. A aquest moment barroc corresponen la seva decoració interior així com la construcció del cor i de l’ull de bou que tapa la primitiva finestra romànica de la façana.
A la façana, per sobre de la portalada romànica del segle XII-XIII, es conserven uns esgrafiats del segle XIX que simulen una entrada de característiques clàssiques amb arquitrau i frontó rematat als vèrtexs per uns florons decoratius. | ||||||
| ||||||
Al moment de la reedificació portada a terme pel senyor de Pinós correspon la portalada d'accés amb arquivoltes en degradació, els arcs de la qual descansen sobre capitells i columnes molt deteriorats. | ||||||
| ||||||
La portalada romànica està composta de tres arcades en degradació. La única que presenta decoració figurativa és l'arcada exterior, amb unes pinyes esculpides. | ||||||
| ||||||
Es tracta d’un temple d'una sola nau, amb planta dividida en dues parts, de diferent amplada, que corresponen la part romànica a l'atri, i la barroca al presbiteri. Té adossades entre els contraforts d'aquesta última època, capelles laterals. El presbiteri és realçat amb escales del nivell de la resta de la nau, i té un baldaquí. La part barroca és decorada en colors vius, segons el gust de l'època. | ||||||
Durant la guerra civil de 1936 l’església de Sant Julià va ser incendiada, perdent-se l’altar major, que acabada la guerra va ser substituït per un tabernacle. Posteriorment a finals dels anys 60 un llamp va provocar l’ensorrament parcial de la part barroca. Per segona vegada l’església de la Salut va assumir la condició d’església parroquial, aquest cop però de forma definitiva. La part romànica és la més ben conservada.
|
A l’extrem d’un replà del terreny de l’antic temple de Sant Julià hi trobem un comunidor o conjurador que es va ensorrar però que va ser reconstruït immediatament després, l’any 1985, aprofitant moltes de les parts originàries. Els comunidors o conjuradors servien antigament per conjurar les tempestes i els mals esperits. | ||||
| ||||
Els comunidors (esconchurador en aragonès o esconjuradero en castellà) són petits templets amb funcions religioses, oberts als quatre vents, situat prop de l’església, que van proliferar entre els segles XVI i XVIII per aixoplugar el sacerdot que comunia o conjurava amb oracions i/o fórmules exorcitzadores (invocacions per desviar o desfer) les tempestes i les pedregades, però també les plagues i altres perills que amenaçaven les collites com els aiguats i els mals esperits. | ||||
| ||||
El comunidor de Vallfogona és una construcció d’arquitectura sòbria amb obertures als quatre punts cardinals amb teulada a quatre vessants, sobre estructura de fusta, sustentada sobre pilars als angles. Dins d'aquest edifici tenien lloc rituals religiosos amb un fort caire ancestral de tradició pagana, que l’Església va cristianitzar, fins a passar a formar part de la litúrgia catòlica. | ||||
El ritual de comunir s’emmarca dintre de les creences i pràctiques d’una societat rural amb grans dificultats per al conreu (orografia del terrenys, manca de mitjans tècnics...) i molt sensible als fenòmens naturals cíclics (sequeres, pedregades estivals, tempestes...) que creia firmament que els rituals màgico-religiosos eren l’única manera que tenien per controlar l’efecte devastador de la naturalesa. | ||||
Els comunidors són força comuns al pobles antics del Prepirineu i el Pirineu, normalment com a edificis adjacents a esglésies, ermites o capelles. A partir d’un moment incert al segle XIX varen caure en desús.
|
