Nucli històric de Santpedor ***

A la mateixa plaça hi ha l’edifici de l’actual Ajuntament (s. XVII), antiga casa d’un important comerciant de bestiar oví, per això també coneguda per cal Bé. Destaquen el porxo que ocupa tota la façana principal i quatre columnes cilíndriques que sostenen la teulada del pis superior. Darrerament havia estat segona residència de la cantant d’òpera Maria Espinalt, filla de la vila.

Els altres edificis més destacats de la plaça són la capella de Sant Andreu (s. XIV), d’estil gòtic, donació d’un tal Arnalt de Puig, ric comerciant de la vila o l’antic Ajuntament, que havia estat la casa d’un sacerdot, el Reverend Santmartí que hi volia fundar una escola d’escolapis, però es veié involucrat en litigis amb un cosí seu que pretenia fundar una escola sota la protecció dels frares franciscans. Testimoni de la devoció al seu sant patró és un magnífic plafó esculturat de pedra amb la figura de Sant Martí de Tours obra dels germans Grau, escultors de Manresa (finals s. XVII).

Un altre edifici que presideix la gran plaça és ca l’Arola (s. XVIII), gran casal que ocupa el centre d’un dels laterals de la plaça. Té dos  arcs sobre dos carrers que la flanquegen (només un d’ells és originari). Aquesta família eren fadristerns del mas Arola del municipi i s’establiren aquí com a adroguers i candelers de cera, esdevenint finalment industrials del cotó arribant a ocupar càrrecs importants dins del Comú de la vila.

Altres oficis antics queden encara per sempre lligats a algunes de les cases de la plaça, com Cal Paraire, Cal Cantarer, etc.

Seguint pel carrer de Santa Maria un dels més senyorials i que uneix la Plaça Gran amb la de l’Església, hi ha cal Dantí, amb una espaiosa golfa oberta amb barana de fusta; a costat seu mateix hi un altre edifici model de com eren les cases als segles XII i XIII amb una bella finestra geminada romànica al primer pis i porta dovellada de mig punt. Aquest tipus de finestres són d’origen romànic, però quan més s’acosten al gòtic es fan més grans i altes i les columnes més primes, fins que l’arc de mig punt passa a ser apuntat. A la vila se’n conserven encara bells exemplars, tot i que molts foren remodelats suprimint la columneta central i tapiant els arcs bessons, els qual, amb restauracions de façanes han anat reapareixent. Les millors finestres amb capitells ornats foren comprats pel pintor Ramon Casas per restaurar el monestir de Sant Benet cap als anys 10 o 20 del segle passat.

Ja en la bifurcació d’aquest carrer amb el de Sant Isidre (s. XVIII) ens aturem per aclarir que durant l’Edat Mitjana se’n deia carrer dels Jueus. En altres poblacions formaren veritables barris o calls. Aquí tenien un gran paper com a prestamistes i comerciants sobretot a la primera meitat del segle XIV.

Nosaltres però continuàrem pel carrer de Santa Maria fins cal Rovís (s. XVIII) que conserva uns esgrafiats o pintures a la part superior de la façana de l’edifici que la fan única a la vila. Aquesta casa  es guardaven els estris de la Confraria dels Dolors, entre ells, el famós timbal que tocava el jove vailet Isidre Llussà el famós 5 de juny de 1808 i que el seu ressò feu fugir els francesos del poble del Bruc. A continuació trobem cal Bufó, on residia un germà gran del mític Timbaler del Bruc. Bufó era el mot popular que rebia el noi timbaler i per extensió després de la seva jove mort passà a aquest membre de la família. Aquesta casa, a més, destaca per tenir gravats sobre dues de les seves portes d’accés uns grans cors envoltats de corones d’espines, símbol de la Verge Dolorosa a la qual tota la família del Timbaler n’era molt devota i confrares seus. Al davant hi ha cal Xacó (s. XVIIXVIII), pertanyent a l’antiga família Dantí que arribaren a convertir-se en hisendats, però que la gent coneix popularment per l’Estanc ja que va ser durant anys el lloc de venda del tabac al poble. La façana ha estat acuradament restaurada recentment per la família.

Arribem a la plaça de l’Església, la qual antigament era ocupada pel cementiri parroquial de la vila, suprimit cap el 1820. Al segle XI aquest espai era també ocupat per la Sagrera –o lloc sagrat i protegit de radi d’unes trenta passes– on es guardaven les collites de cereals i de vi. L’església parroquial actual és fruit de diverses ampliacions i reformes. Les excavacions del 1991 varen demostrar que hi havia un edifici preromànic d’una sola nau que ja en època romànica s’amplià i que es substituí per una església de creu llatina amb dues capçaleres i que ràpidament una d’elles s’allargà donant lloc a una nova nau. L’engrandiment més important fou el del 1596- quan s’allargà el temple creant la majoria de capelles actuals i s’aixecà el sostre amb arcs apuntats de tradició gòtica. L’any 1703 és feu una nova ampliació cap a la zona de llevant i el 1896 se suprimí el vell campanar i es feu el nou que està encara inacabat.

De l’església destaca la meravellosa portalada romànica (s. XII) amb timpà i capitells esculturats amb escenes del Crist en Majestat i els quatre símbols del evangelistes, i en els capitells es relaten fets de l’Antic i Nou Testament, amb un clar missatge cristià i evangelitzador que descriu el Pecat Original i la Resurrecció de Crist. Per la part de ponent encara es poden veure les parets i finestres originàries del període romànic.

A l’interior visitarem la capella de les Santes Espines (s. XVI) amb reformes dels segles XVII, XVIII i XIX. Guarda dos fragment de les Espines de la corona de Jesucrist, que històricament obraren miracles, el més espectacular fou un broll de sang, autentificat notarialment. Durant la Guerra Civil de 1936 es perderen i foren restituïdes per un petit fragment donat pel Papa de Roma. Desgraciadament el magnífic altar barroc daurat del segle XVIII obra de l’escultor manresà Jaume Padró, com la resta d’altars i ornaments antics ja no es conserven perquè foren cremats durant la revolta de l’any 1936. Únicament se salvaren una imatge gòtica en alabastre policromat de Sant Miquel Arcàngel (s. XIV), una gran Creu Processional gòtica d’argent daurat amb medallons esmaltats (s. XIV) i una Verge Immaculada de talla (s. XVII-XVIII). Totes tres peces de gran valor sentimental i gran vàlua artística es poden veure actualment. També es va fer menció dels grans panteons familiars o vasos funeraris situats sota el sol actual del temple (s. XVII i XVIII). Destacant la tomba col·lectiva o Catacumbes de la Reverent Comunitat de Preveres i Rector que l’època de màxim esplendor acollí fins una vintena de preveres i sacerdots. Ambdós enclavaments funeraris foren descoberts també amb les excavacions arqueològiques de 1991, sota la direcció de l’arqueòleg Eduard Sánchez.

Santpedor - Carrer Cobert

Sortint del temple ens adreçarem cap el carrer Àngel Guimerà, antigament Carrer de la Font. Aquí hi ha ca la Farmàcia, de la família Sala, oriünds del mas Vallbona del terme. Bell edifici del segle XVIII amb dos pisos. Destaquen dues gelosies meravellosament treballades en fusta que ornen sengles finestres. Són els millors exemples de les poques que encara adornen algunes façanes del poble i que antigament eren molt nombroses. Una altra peculiaritat que també s’ha anat perdent.

Arribem a la plaça de la Font i al Clot de les Aigües. Aquest era un lloc primordial per l’abastiment d’aigua potable a la població des de l’Edat Mitjana. Aquí es conserven la font, l’antic safareig i els abeuradors conservats a un nivell per sota de l’actual carrer que ja fa alguns anys els deixà soterrats. La font es nodreix a través d’unes galeries o mines recollint les filtracions i escorrialles del subsòl. Parlar ara de les epidèmies, tifus, còleres, tercianes que els nostres avantpassats varen patir per la insalubritat d’aquestes aigües seria un no acabar, i que no s’erradicaren totalment fins que l’any 1923 es feu la portada d’aigua potable a la vila. Com que l’aigua era un bé tant preuat aleshores les escorrialles que davallaven dels abeuradors i safareig encara eren aprofitades per regar les hortes de la zona propera, coneguda com la Horta Vella o la Tanca, per l’estri que regulava el pas de l’aigua cap a la zona de les hortes.

Ja al carrer de Santa Anna, veiem l’antic portal de la muralla medieval (s. XIV), conegut per portal de Vic, de les Verges, de la Font i actualment portal de Cal Quatre, pel cognom Quatrecases de la família que l’habita. Fou construït, com els altres dos que encara resten, per manament del rei Pere III el Cerimoniós durant la guerra amb el rei de Castella. En el mateix carrer de Santa Anna –dit així perquè mena al seu santuari de Claret– trobem dos edificis amb finestres d’estil romànic, però restaurades cadascuna de manera totalment antagònica, una com a paradigma de la fidelitat més històrica i l’altre com un mer recurs constructiu.

Més endavant, al carrer dit Esparciaco trobem una altra finestra geminada d’aquest tipus però amb una excel·lent restauració a partir de materials moderns que reprodueixen amb fidelitat l’original (columna i capitell perduts).

D’aquí ja ens trobem de ple al carrer Ample, dit així per ser el més ample amb diferència de tots els del nucli antic i això és degut al fet que antigament era la part nord de la primitiva muralla i al seu redós hi havia el vall o fossat, que un cop es van ampliar les muralles, es va reomplir de terra i va quedar com una gran avinguda. Durant totes les èpoques fou un dels carrers principals de la vila, habitat per les principals famílies. En una de les cases coneguda per ca l’Arcadi, (seu temporal de l’Ajuntament a principis, del segle XVIII,) per obres a la façana hi ha aparegut una finestra geminada romànica de mida més petita del que sol ser habitual i a una alçada superior a la que també sol ser norma pels edificis particulars, això ens fa pensar que podria pertànyer a una torre de la primera muralla (s. XII-XIII).

Continuarem endavant fins al carrer de Berga on hi ha l’antic portal del mateix nom (actualment portal de Cal Petet, s. XIV). D’aquí sortia el camí ral per anar cap a Berga i a la Cerdanya. Aquest, junt amb el de Manresa, era un dels portals més monumentals de la vila. Té dues grans arcades, de mig punt rodó a l’exterior i d’estil ogival per la part de dins. Presenta encara com tots els portals les dues sageteres per disparar amb ballesta i l’encaix superior de les portes de fusta que el tancaven cada nit i en situacions de perill.

De retorn al carrer Ample trobarem l’edifici de cal Torrenté, antic hostal de la vila on s’aixoplugaven els forasters i comerciants amb les seves cavalleries i mercaderies. Al costat mateix hi ha la Cooperativa (s. XVII-XVIII), seu social de la Cooperativa de Pagesos de la Vila. Casal notable arquitectònicament amb galeria superior d’arcs de mig punt i un gran guardapols de pedra que envolta l’edifici. Al final del carrer hi ha cal Quim (s. XVIII), que ocupa el lloc de l’antic hospital medieval de la vila. Just davant seu hi hagué fins l’any 1919 el pou i capella de la Marededéu del Bon Succés, que tingué molta devoció en el segle XVII.

Continuem pel carrer Font Barrera fins a la Rectoria, antiga Sala del senyor rei (1318), edifici civil del segle XIV. Joia arquitectònica formada per tres portals d’accés i tres finestrals geminats, un d’ells trilobulat. Era la residència o palauet que tenien els reis en cadascuna de les ciutats o viles reials on moltes vegades s’allotjaven en els seus viatges per Catalunya. Fou ampliat al s. XV i es construí un nou finestral gòtic de tres arcs. Davant mateix conflueix el carrer dels Arcs (s.XVII-XVIII), peculiar pels seus dos arcs que el travessen, exemple de l’aprofitament màxim de l’espai habitable dins les cada cop més constrenyents muralles.

Seguint carrer trobem cal Viladomat (s. XIV), antic casal amb finestres geminades de tipus romànic reformades i imponent porta de mig punt dovellada i on durant la tercera guerra carlina estigué allotjada la reina pretendent, Maria de las Nieves.  Després cal Ferrer (s. XVII), una antiga ferreria. Casa del tot singular, té forma d’hexaedre i la seva façana dóna a quatre carrers diferents. Està coronada per una galeria oberta d’arcs de pedra bellament treballats que recentment han estat restaurats pels seus nous propietaris molt encertadament. Davant hi ha cal Missals (s. XIV-XV), edifici rellevant amb el seu gran finestral de tres arcs gòtics igual al que hi ha a la Rectoria. Aquí també la zona ocupada pels capitells està decorada amb rosetes. L’edifici conserva encara una finestra geminada de tipus romànic, que és més antiga. Aquesta casa seria sens dubte d’alguna rica família. Entrant una mica i fins trobar el carrer de Sant Isidre trobem una altre casa que a nivell de primer pis té tres grans arcs gòtics (s. XVI). Davant mateix i fent cantonada hi ha una altre casa que con serva una petita finestra amb una arcada de filigranes d’estil gòtic (s. XV).

Tornem cap el carrer de Vall i trobem ca l’Espinalt (s. XIV), casa model de dues finestres geminades (tipus romànic) de les quals només se’n conserva una i que ha estat modèlicament restaurada. Poc més avall trobem cal Misses (s. XVIII), edifici singular amb tres escultures en pedra que decoren la seva façana. Representen la Puríssima envoltada per dos angelets que toquen uns llaüts.

Pocs metres més avall, trobem el carrer Cobert (s. XVI-XVII) amb un arc de pedra que el corona. Al final d’aquesta illa trobem una altra casa, Cal Cànovas (s. XIV), que havia estat un estatge senyorial, a jutjar per les tres finestres geminades (tipus romànic) i tres portals dovellats que tenia. Actualment són dues cases diferents, i només una conserva mig amagades les dues finestres geminades. Per acabar ens topem amb cal Ballaró (s. XVIII-XIX). Fou la casa d’un pagès i comerciant que gràcies a instal·lar una fassina d’aiguardent aconseguí prosperar econòmicament, fins al punt de tenir el monopoli del comerç d’una part de la Muntanya (Ripollès). Té relació amb la guerra del Francès perquè l’amo de la casa fou membre del Consell Extraordinari durant aquell conflicte bèl·lic i perquè un cop acabada la guerra l’any 1814 fundà una missa perpètua en honor de Santa Anna de Claret, copatrona de la vila, coneguda per Sermó del Bruc. També, a més a més, fou fill d’aquesta casa l’il·lustre historiador i sacerdot Mn. Anton Vila i Sala (1862-1936) gran recuperador d’arxius i que tant feu per la vila de Santpedor publicant llibres de temàtica històrica local, articles diversos, i com a recuperador i desmitificador de la figura del timbaler del Bruc i gran difusor de la veritable figura històrica d’Isidre Llussà i Casanoves.

I tant parlar del Timbaler, finalitzem el recorregut al lloc on hi hagué la casa del Timbaler del Bruc,  en una casa adossada ja fora de les muralles. L’edifici fou enderrocat als anys 50 del segle passat per la família que encara el conservava, però la casa tenia. Es conserven encara les làpides commemoratives que hi foren col·locades en diverses èpoques, així com la verge de Montserrat feta amb rajoles de colors que la mateixa família feu posar poc després de la guerra del Francès, per donar gràcies a la Mare de Déu per la victòria i haver sortit el seu fill i germà immune de la batalla, tot i que sembla que va morir un any després, possiblement víctima del tifus. Tenia només 18 anys, però el seu gran valor i els seus repics no paren de sonar en contes, històries, discos, cromos, gravats i perdura encara en el col·lectiu més enllà de les terres catalanes.

Text: Josep Mª Feixas i Sancho (Historiador)