Església parroquial de Sant Martí de Vilallonga del Camp

L'església parroquial de Sant Martí de Vilallonga del Camp és un edifici neoclàssic de grans proporcions al lloc més destacat de la plaça que porta el seu nom. Estructuralment presenta una planta de creu llatina amb tres naus. La nau central està coberta per volta de canó i les laterals, amb volta d’aresta. Els murs estan formats per grans carreus proporcionats i obra de maçoneria.

La façana mostra el més pur estil academicista, conjugant l'harmonia de les columnes d’ordre compost que sostenen el porxo i els rítmics espais quadrats. El frontó de la façana, amb un finestral de tipus termal inscrit, és sostingut per quatre columnes, emmarcades per dues pilastres decorades amb ornaments d'acant als capitells. Damunt del portal d’entrada, s’inscriu un medalló, un baix relleu on es representa Sant Martí, muntat a cavall, que parteix la seva capa amb un pobre.

Al creuer s’alça una cúpula molt esvelta sobre cimbori que s’alça al creuer de la nau. Cada angle de la cúpula és carreuat i a cada costat dels vuit que la configuren s’hi situa una finestra que deixa passar la llum. La teulada de la cúpula està feta de ceràmica de color groc i verd, configurant un dibuix a base de rombes.

La temple restà inacabat. Només hi ha una torre campanar, on hi ha el rellotge. Tot just al costat oposat de la façana hi ha un espai, inicialment reservat a l'altra torre que no es va dur a terme. Aquest campanar no correspon a l’època en què es va construir la façana, doncs el 1818 encara s’hi treballava.

El projecte de l'església de Vilallonga porta la data de 1794 i es deu a l’acadèmic de mèrit José Miguel Toraya, membre de l’Academia de Bellas Artes de San Fernando. L’obra fou dirigida pel mestre d'obres Josep Miralles. Aquesta església representa un cas atípic dins les construccions catalanes del moment, que seguien unes formes classicistes més aviat derivades de models italians. En aquesta obra, l'autor va seguir els models de Ventura Rodríguez, emprats a l'església de la Carolina de Jaén. És un exemple reeixit de formes acadèmiques, demostratiu de la línia imposada pels prohoms. D'acord amb la inscripció commemorativa que hi ha a la façana, la primera pedra es posà el 29 d'octubre de 1795.

L’església que es va cremar el 1936 no va ser restaurada fins quasi 20 anys despès. En la seva restauració hi intervingueren el pintor Anton Català i Gomis i l'escultor Modest Gené, dotant l’altar d’un conjunt de pintures, escultures i baixos relleus al·legòrics al poble i als seus patrons. De 1955 daten les pintures al fresc de la cúpula i absis de l’altar major, com ho testimonia el plafó que representa un pergamí on es llegeix: “ANTONIVS CATALÀ ET GOMIS PINXIT ANNO DOMINI MCMLV”. A través d’un dibuix net i segur, la seva pintura, sempre relacionada amb l’home, el traspassa i n’expressa una espiritualitat que el fa profundament religiós. És un art d’equilibri i de puresa, de calma i de repòs. Ni violències ni duresa. L’obra és clara i plena d’espiritualitat sense misteri, alegre i lluminosa.

Els temes emprats són la Santíssima Trinitat, envoltada pel tetramorf o símbols dels quatre evangelistes; escenes de Jesús (el Bon Pastor, Jesús i la samaritana al pou de Jacob); personificacions de lletanies del Rosari, unes personificades en la Verge (Turris Eburnea, Speculum Justitiae, Regina Apostolorum, Regina Pacis, Vas Insigne Devotionis, Rosa Mystica, Causa Nostra Letitiae) i d’altres en l’Arca de l’Aliança sostinguda per uns àngels (Domus Aurea, Foederis Arca, Junua Coeli); i també representacions referides a la vida de Sant Martí (com a soldat romà de les tropes de Constantí o com a bisbe amb la Verge del Roser).