Monument a les Caramelles del Roser de Sant Julià de Vilatorta

Les Caramelles del Roser de Sant Julià de Vilatorta, les més antigues documentades de tot Catalunya, són un element festiu patrimonial declarat d'interès nacional per la Generalitat de Catalunya. Les caramelles del Roser de Sant Julià van néixer a finals del segle XVI amb el cant dels goigs, que anava a càrrec de la confraria que fou establerta oficialment l'any 1590. Segurament la intenció inicial era homenatjar la Mare de Déu del Roser, però al llarg dels anys s'anà convertint en un costum pasqual del poble.

El matí de la diada de Pasqua Florida la comitiva de Caramellaires del Roser, encapçalada per la bandera de la Verge, recorre els carrers del poble tot cantant els goigs del Roser, en dues fileres de caramellaires, abillats amb capa i barret de copalta i amb un llaç vermell. Cada caramellaire porta un bordó o vara tornejada, amb una plaqueta que du una estampa de la Mare de Déu del Roser al davant i el text dels goigs al darrere. La comitiva va seguida per un grup de músics acompanyats amb instruments de vent. Els músics van abillats amb capa llarga de color morat, barret de copalta del mateix color i amb un llaç de color blau marí.

Completen el seguici infants amb vestit de festa que porten bastons tornejats, amb un pom de flors al cim i cintes de tots els colors i tres cistellaires, amb el vestit de vellut, faixa i barretina, que van trucant a les portes i recollint les aportacions dels vilatans.

A les vuit del matí surten els caramellaires cantant els goigs del Roser de la manera següent: el rengle de caramellaires del cantó dret, on predominen les veus atenorades, canta els dos primers versos; seguidament, els del cantó esquerre, on predominen les veus greus, canten el tercer i quart vers a dues veus; l'últim vers és reprès a l'uníson per tots els caramellaires i a continuació el grup instrumental fa la tornada.

Sense interrupció es van enllaçant les altres estrofes, seguint el mateix patró. En arribar a l'última estrofa, “Supliquem, Rosa agraciada”, els caramellaires es lleven el barret en senyal de salutació i en fer la repetició del darrer vers s'hi afegeix l'orquestra, per tal de fer més solemne la cloenda.

A més dels goigs del Roser, d'ençà del 1902 es va establir un nou costum. Cada any s'estrena una nova peça a tres veus, composta per a l'ocasió i obra d'autors locals. Aquestes obres solen ser sardanes, valsos o havaneres a dues o tres veus. Actualment, la colla caramellaire té un dels repertoris més amplis del país, des de festeigs fins a cants religiosos, i també les corrandes de temàtica política i social.