Castell de Montsoriu ***

Ja als segles IV-III aC, en plena fase ibèrica, hi havia un assentament a la part alta del turó; però la primera referència medieval del lloc de Montsoriu la trobem a l’acta de consagració de l’església parroquial l’any 923 i encara que no es menciona el castell de Montsoriu, de ben segur que hi hauria una fortificació al turó com ho demostren les troballes arquitectòniques d'època preromànica en el recinte sobirà del castell. Molt probablement l’origen del castell de Montsoriu caldria situar-lo al segles IX-X, en el marc de la defensa del comtat de Girona enfront de la ocupació sarraïna.

La part més antiga conservada del castell roquer, és la torre mestra o de l'homenatge, de la segona meitat del segle x, situada al primer recinte, on a la part nord hi ha l'accés principal amb una torre lateral i una petita capella preromànica sota l’advocació de sant Pere, amb un absis i restes d'haver tingut pintures murals romàniques.

Entre finals del segle XII i principis del segle XIII es portaren a terme importants obres de remodelació del primitiu castell roquer, amb grans ampliacions, construint-se un nou recinte sobirà amb una sala anomenada "sala gòtica" edificada davant l'entrada principal i coberta amb una volta de canó apuntada, un pati d'armes amb una torre quadrada i un fossat amb un nou emmurallament amb dues torres cilíndriques angulars amb espitlleres, amb un gran pati central i la construcció d’una nova capella romànica adossada a la muralla, de planta rectangular, amb dues petites finestres de doble esqueixada, amb una petita capella lateral al mur oest i coberta a dues aigües, la porta d'accés conserva part dels graons d'entrada, així com en un mur interior es poden veure restes d'esgrafiats d'una figura humana i tres creus.

Al recinte sobirà es van construir dependències com el menjador i la cuina i es van fer paviments nous i dipòsits per a recollir aigua. D'aquest segle és la nova porta a la torre mestra, una nova gran sala sobre la ja existent "sala gòtica", de 100 metres quadrats i on s'aprecien les restes d'una llar de foc i dos finestrals d'estil gòtic i les noves muralles que van passar d'una gruixària de 70 cm. a 120/150 cm., tot construint passos de ronda.

El pati d'armes i segon recinte de forma trapezial, es va convertir en el lloc residencial, al seu voltant es van construir habitacions adossades a les muralles i les seves parts frontals donaven al pati que va ser semi cobert per uns porxos fent de galeria a tot el seu perímetre. Al centre es va disposar una gran aljub, de 12 metres de llarg per 4,5 d'ample i 5 de profunditat, amb una completa xarxa de canals per a cobrir les necessitats del proveïment de l'aigua i es va enllosar tot amb marbre de Gualba. Es va construir un gran menjador amb finestrals i llar de foc.

La capella del segle XIII es va anul·lar i es va passar a una altra dependència, també de planta rectangular, amb presbiteri, campanar d'espadanya, i un finestral gòtic conegut com "el mirador de la comtessa". L'accés era directe des del pati. Finalment en aquest mateix segle XIV, es va realitzar un nou espai, el recinte jussà, amb una torre quadrada al costat de la seva entrada, dedicat a la protecció i defensa.

En resposta a l'execució, la seva vídua, Timbor de Fenollet, es va fer forta a Montsoriu. El rei Pere III el Cerimoniós, no tolerant aquesta rebel·lió, va reclutar 1.200 homes, posant setge al castell de Montsoriu entre els anys 1365-1371, però el seu sistema de muralles concèntriques amb set portes defensives, la dificultat d'accés al lloc i el magnífic sistema d'aprovisionament d'aigües (una cisterna central i com a mínim tres cisternes més distribuïdes arreu del conjunt) el feren inexpugnable. Conscient que li era impossible conquerir el castell, el rei va signar el 1368 el primer d'una sèrie de tractats de pau amb Bernat III que van permetre als Cabrera mantenir totes les seves propietats.

A partir del segle XV la fortalesa de Montsoriu perdé una de les seves funcions més importants: la de residència senyorial amb el progressiu trasllat de la família al castells de Blanes i d’Hostalric. Paral·lelament la seva funció defensiva també quedà relegada a un segon pla a causa de les noves tècniques. L'abandonament del castell quedava així palès en el deteriorament de les construccions, afectades probablement també pels terratrèmols del segon quart del segle XV.

Els Enríquez de Cabrera, al llarg dels segles XVI i XVII, es van anar endeutant, fins que els deutes i les contínues vendes dels seus béns a Francesc I de Montcada, comte d'Aitona, per 273.000 lliures, van provocar que aquest fos el nou propietari dels territoris de l'antic vescomtat de Cabrera. La nissaga dels Montcada-Aitona, perdurà al vescomtat fins a l'extinció de les jurisdiccions senyorials. Durant aquest segles el castell només s’ocupà en casos bèl·lics com la guerra dels Segadors. Al segle XVIII els Aitona emparentats amb els Medinaceli van portar-hi a terme algunes obres de restauració.

Fou ocupat per les tropes franceses durant la Guerra del Francès els anys 1808 i 1814, i més tard també l'ocuparen els militars a la Primera guerra carlina (1833-1840). En aquesta ocupació es trobava Pau Piferrer, el qual va deixar escrit sobre el castell: “Ocupa el cim un vast castell gòtic del qual subsisteixen encara alguns trossos de mur amb dues torretes, al pas que una completa desolació confon en les habitacions interiors columnes caigudes, corredors de peu i arcs gòtics que es dibuixen a l'atmosfera de resplendor de lluna”.