Llofriu a Palafrugell
| ||||
| ||||
Es pot suposar que l'indret fou habitat en època romana. El lloc de Llofriu és citat l'any 1062 com a domini directe dels comtes de Barcelona-Girona. L'any 1121 el clergue Berenguer Amat llegà el seu alou de Llofriu i altres cases al monestir de Sant Miquel de Cruïlles. Almenys des del segle XII també hi tenia possessions el monestir de Sant Feliu de Guíxols. Llofriu pertanyé al terme del castell de Palafrugell que a partir de 1250 estigué en poder del priorat de Santa Anna de Barcelona, de l'orde del Sant Sepulcre. | ||||
| ||||
El nucli del poble de Llofriu es caracteritza per la seva distribució irregular, a diferents nivells, al llarg de camins i carrerons resseguits per les cases i les tanques d'horts i patis. | ||||
| ||||
L'edificació actual de Llofriu és bàsicament de dues èpoques: del segle XVIII, caracteritzada per obertures de pedra amb llindes i ampits a les finestres, ràfecs i voltes de pedra als baixos; i del segle XIX, que en general presenta portes d'arc escarser, balconades i voltes de pedra o de maó als baixos.
| ||||
| ||||
El poble es disposa al voltant de l'església parroquial de Sant Fruitós, a la part més alta, que en constitueix el centre. Aquesta església està voltada d'uns amplis espais oberts al nord i a migdia; aquest darrer és la plaça Major o plaça de l'Església amb dos nivells; el més alt, probablement era l'antic espai cementirial. A més del nucli de cases i patis que envolten l'església, el nucli s'estén vers migdia.
| ||||
| ||||
Text extret del Pla Especial de Protecció i Intervenció en el Patrimoni Històric de Palafrugell (PEPIPH) |
