| ||||
PODEU VISITAR-LA VIRTUALMENT EN 360º “Sant Sebastià era un lloc de peregrinacions, i el 1707, en un moment de creixement econòmic i demogràfic, s’inicià la construcció de l’ermita i d’una hostatgeria per afrontar la creixent demanda de culte. L’ermita de Sant Sebastià, amb la capçalera a orient adossada a l’antiga façana de la torre, té uns 20’5 metres de llargària i 7 d’amplada. Als murs laterals s’obren quatre espais que corresponen a les quatre antigues capelles. Al cor, sostingut per un arc rebaixat, s’hi accedeix per una escala de cargol al mur de migdia. El mur de ponent s’obre a l’exterior per un ampli portal flanquejat per dues finestres i coronat per l’obertura del rosetó. El santuari, de propietat municipal, l’administrava l’ermità juntament amb la Universitat (Ajuntament) de Palafrugell, que finançava el culte amb el cobrament d’alguns censos, amb la collita de blat i de vi, amb el peix que es pescava en determinats dies (Pasqua, l’Ascensió, Pentecosta, Corpus, l’Assumpció de Maria, el Naixement de Maria), recaptes, donatius... El 1719 s’hi instal·là un retaule barroc esculpit per Josep Pol, presidit per la petita imatge de Sant Sebastià, vestit de militar borbònic. Entre els anys 1769 i 1771 Carles Grassot, metge format en el Reial Col·legi de Cirurgia de Cadis, i professor del Reial Col·legi de Cirurgia de Barcelona, realitzà quatre pintures amb escenes de la vida de Sant Sebastià. Per la seva realització els administradors del Santuari li pagaren només el valor de les teles i les pintures, 42 lliures; es tracta, doncs, d’obres d’un aficionat, cosa gens freqüent en el segle XVIII.
| ||||
És remarcable la peça donada pel Prior de Santa Anna l’any 1776, dedicada a la Sagrada Família. És una obra de l’etapa final de l’època barroca pintada per Francesc Tramulles, deixeble d’Antoni Viladomat, un pintor molt rellevant de l’època. Aquestes pintures se salvaren de l’incendi que destruí l’ermita durant la Guerra Civil, quan es perdé també el retaule. Les motllures de guix d’època barroca s’eliminaren definitivament en la restauració feta durant els anys 60 del segle XX quan s’incorporà l’escultura de Sant Sebastià de Domènech Fita i es donà a l’ermita l’aspecte que podem veure actualment. Sant Sebastià era un lloc de peregrinacions, peticions i ofrenes. Els dos vaixells que resten a l’absis són testimoni dels exvots que es portaven a l’ermita en agraïment als favors del sant. N’hi havia en gran quantitat, entre els quals destacava una costella de balena. La pesta que afectà la zona els anys 1652 i 1653 fou el motiu d’una gran peregrinació que podria ser l’origen del Vot de la Vila que es fa encara actualment el dilluns de Pasqua. Altres celebracions s’hi fan el dia de Sant Sebastià, 20 de gener, i el de Santa Llúcia, 13 de desembre, quan s’hi reuneixen les modistes de Palafrugell.”
| ||||
Text extret de https://museudelsuro.cat
|
Ara és difícil d’ésser sol a Sant Sebastià. És un llac de turisme, i per tant, sempre hi ha algú que hi arrossega la medul·la voraç. Fa deu anys no hi havia ningú fora dels ermitans que feien foc a la llar. Hi entràveu, us passejàveu per la casa sola com si fos un castell encantat. El vent somicava a les finestres, a les portes, als teulats, tocava el bronze de les campanes, que feien un soroll llunyà. Sortíeu al terrat i vèieu un vaixell que tanguejava ridículament, enmig de la immensitat. Irresistible, fugia del terrat, aclaparat. Solia asseure’m llavors als esglaons de la porta o entrava a l’església solitària. Obria un finestró que donava a la terrenal immensitat. Passava les hores davant de la posta de sol llarga. Els exvots de l’església tenien un relleu rígid i tibat. Un dia la vista em portà a dibuixar sobre la terra que tenia al davant quatre punts cardinals. A cada punt hi havia un poble del pla. De cada poble, en veia el cementiri –que era per a mi un cementiri familiar… Aquell dia vaig sentir-me davant d’aquesta creu de terme de la mort, lligat a aquesta terra amb lligams immortals. De tots els dies de la meva vida, aquest ha estat potser per a mi el més aprofitat. Aquell dia vaig veure que Sant Sebastià era per a mi l’eternitat.” |