|
El safareig va ser un veritable avenç en la feixuga feina de rentar la roba. En les zones on hi havia fonts naturals, l’abeurador dels animals i el safareig estaven al costat, a vegades junts o separats, en funció de si abundaven les fonts. En les zones de secà en canvi, les dones havien d’anar a rentar al riu si n’hi havia, o a alguna font propera, com és el cas de Montmaneu, que sembla que anaven a la Font de la Mussa, curiosament tot passant pel camí que hi ha proper als safareigs.
La majoria de safareigs tenen una forma senzilla, ja que la funcionalitat i l’economia són les premisses bàsiques d’aquestes obres municipals. És per això que la forma rectangular o quadrangular com en aquest cas és la més habitual, amb la possibilitat de tenir coberta -quan la dimensió és petita com en els de Montamaneu- o de no tenir-ne quan és més gran. Dues gran piques servein per fer la bugada, la més gran per portar a terme la primera fase del procés consistent en la de rentar-la i la més petita per esbandir-la amb aigua neta i clara. |
La cultura de l’aprofitament de l’aigua -que sembla que avui ja tornem a tenir en compte- es manifesta molt bé en aquestes construccions modèliques pel que fa a l’aprofitament i la reutilització de l’aigua.
El safareig com a servei públic va funcionar fins que es va popularitzar la rentadora. Moltes poblacions encara conserven els safareigs i són un signe d’identitat per les seves característiques pròpies, com ara els de Guissona -d’origen romà-, el de Vilanova del Camí, o el de Torà i als pobles petits com ara la Pobla de Claramunt, Pelagalls o Baldomà, encara hi ha algú que els utilitza per rentar les peces més delicades a mà. En canvi hi ha poblacions que es trobem molt malmesos perquè no han tingut la sensibilitat de salvaguardar una de les obres de més popularitat en les poblacions, on s’aplegaven les dones de cada casa i on apart de fer la bugada, sortien les notícies de la població. Era la premsa oral. |
Montmaneu va recuperar aquestes instal·lacions el 2 d’agost de 2006, no amb l’intenció de retornar-les a la seva antiga activitat sinó com a símbol identitari d’un poble i de l’activitats dels seus veïns al llarg de la història. L’Ajuntament ha rehabilitat l’entorn pel gaudi dels montmaneuencs i dels visitants i ha incorporar un petit espai destinat a fer menjar a la brasa sota uns bancs i a l’ombra d’uns arbres. |