Vilardida a Vila-rodona

Vilardida és un llogaret situat al marge esquerre del riu Gaià, al mig d’una plana agrícola, al sud del terme de Vila-rodona i al nord del de Montferri. Una de les característiques significatives a remarcar és que ambdós termes municipals estableixen els seus límits pel mig del nucli urbà. És fàcilment constatable observant dues plaques situades una al costat de l’altra en cases adjacents: cal Tudó i cal Calaf: «Vilardida agregado de Montferri» i «Vilardida arrabal de Vilarrodona». Tot fa pensar que els límits entre senyorius jurisdiccionals s’ubicaren en un lloc fàcilment identificable, poblat des de molt antic.

Des de Vila-rodona s’hi pot accedir directament pel camí de les Hortes, l’accés històric abans no es planifiquessin les carreteres de Valls al Vendrell i de Tarragona al Pont d’Armentera. Per Vilardida hi passava el camí ral de Vilafranca a Montblanc.

La bona ubicació de Vilardida és de condició natural: una plana fluvial ben propera al Gaià. És fàcil pensar que aquesta bona condició natural va propiciar des de molt antic l’establiment de població, fet confirmat amb les excavacions d’urgència realitzades entre els anys 2018 i 2019 amb motiu del desviament de la carretera C-51, amb l’aparició de restes arqueològiques que abracen un llarg període, des dels ibers al baix imperi. Per tant podem deduir que els límits municipals actuals són el resultat de l’herència d’altres límits anteriors establerts en un lloc que ja era identificable. L’antiga «quadra» de Vilardida és un lloc habitat des de molt antic, amb assentaments que pràcticament no s’han mogut de l’entorn de l’espai de l’hàbitat actual.

L’any 1787 a Vilardida hi residien 44 persones i l’any 1930 eren 37. Fa unes tres o quatre dècades eren unes 20. Tot i la seva excel·lent ubicació l’any 2021 hi constaven 7 habitants. De cases a Vilardida n’hi ha unes quantes, en bona part de les quals, de mig segle ençà, hi ha anat fugint el brogit de la vida quotidiana. I en les que sortosament resten habitades s’ha reduït ostensiblement el nombre d’habitats. Recollim de la memòria guardada els noms de les cases: cal Calaf, cal Tudó, cal Salvador Solé, ca la Pepa, el Castell, cal Ros (ara hotel rural «Les Vinyes»), ca la Remei (dues cases amb aquest nom), cal Anton Ramon Solé, cal Gori, cal Pauet, cal Pep, cal Quim, cal Isidro, cal Casabona, la Màquina, a més dels magatzems de cal Solé, l’Olla de cal Isidro, (, el de cal Pauet, el de cal Casabona i el de cal Padró, i un corral i una pallissa adjacents. A més hi ha dues masies molt properes, que d’alguna manera estaven vinculades a Vilardida: cal Cameu i el mas de l’Andreu.

L’església o l’ermita de Vilardida és gran per la dimensió del lloc. Va pertànyer a la parròquia de Vila-rodona fins l’any 1867 quan el bisbe de Barcelona la va segregar per adscriure-la a la de Puigtinyós (l’actual Montferri) amb l’evident rebuig dels vila-rodonins i també dels habitants de Vilardida que signaren en contra de la segregació. Hi ha referències documentals de principis del segle XIX de la devoció dels vila-rodonins a la Mare de Déu de Vilardida. El juliol de 1936 va ser cremada junt amb un retaule renaixentista i altres altars. La teulada es va esfondrar i després de la guerra es va construir de nou amb la fusta sobrant de la construcció del pont sobre el Gaià, que havia estat volat durant la retirada de les tropes republicanes. Al costat de l’església o ermita existeix un minúscul cementiri on reposen les despulles dels antics habitants. Era tradicional l’aplec del dilluns de Pasqua que congregava molta gent dels pobles de l’entorn, sobretot al ball amb orquestra que tenia lloc a l’era de l’indret.