Safareig públic d'El Milà
Construïts al segle XIX són un exemple de l’aprofitament de l’aigua per rentar la roba en unes instal·lacions comunitàries. Aquest tipus de recinte va permetre que les dones ja no haguessin de rentar la roba agenollades a peu del riu. De tota manera no van estar al marge de continuar transportant la roba bruta amunt i avall dins d’algun cistell o farcell, algun cossi per portar-hi el lleixiu, les pastilles de sabó i el picador de fusta per estovar la roba.
| ||||
| ||||
| ||||
Malgrat la millora de les condicions que van suposar els safareigs públics com aquest d'El Milà, les mans de la dones no van quedar al marge de l’eterna companyia hivernal de les doloroses clivelles i penellons. El contacte amb l’aigua i el sabó es complementava amb altres productes corrosius emprats en el procés de rentar la roba manualment com el lleixiu, el blavet o la sosa càustica per elaborar el sabó.
| ||||
El fons i laterals del safareig d'El Milà estan folrats de rajoles vidriades que permeten la seva impermeabilització. |
Als rentadors les dones treballaven, però també cantaven i s’explicaven coses del seu dia a dia. De vegades la canalla acompanyava la mare o l’àvia i aprofitava per jugar i fer entremaliadures. Era un espai de llibertat, on podien parlar sense traves, explicar-se remeis, històries, xafarderies o compartir cançons.” |
