Tal i com afirma Carles Domingo i Francàs, “crida l’atenció de qualsevol que s’interessi pel vocabulari geogràfic de la llengua del poble la quantitat de noms que hi troba que no són sinó els mateixos que tenen certes parts del cos. I és que més d’un cop, l’aspecte que presenten alguns accidents o formacions del terreny, sobretot del relleu, evoca parts o òrgans nostres o dels animals que ens són més familiars”. Així una pòpia, segons exposa Coromines, prové del mot del llatí vulgar pupea (pronunciat generalment pòppia), que procedia al seu torn del vocable del llatí familiar pupa o puppa, el qual significa nena, nina i també mamella. En l’actualitat i per la seva similitud d’aspecte, és tan sols un genèric de topònim de turó, sovint poc alt, caracteritzat per una forma regularment arrodonida i de base ampla.
|