Estanyets de la sèquia primera a Bellcaire d'Urgell

La preocupació per l’aigua a Bellcaire d’Urgell ha estat sempre un signe d’identitat al poble com ho testimonia la construcció dels antics dipòsits. Si  bé el projecte de regar tota la plana de l'Urgell data de temps immemorials, i durant la dominació musulmana de Catalunya, els àrabs construïren sèquies derivades tant del Segre com del riu Corb, no seria fins el segle XVI, sota els regnats de Carles I i el seu fill Felip I d’Aragó (II de Castella) quan es van portar a terme els primers estudis seriosos per a la construcció del canal d’Urgell, projectes, però, que no van prosperar. Després de diferents projectes i temptatives d’obres per construir el canal, finalment l'any 1853 es va cedir la concessió a l'empresa dels germans Girona i Clavé S.A.,la qual la traspassà, tot seguit, a la Societat Anònima Canal d'Urgell. Un cop atorgada la concessió es realitzà  el projecte definitiu del Canal i finalment el 1861 s’acabaven les obres. 350 anys després dels primers projectes, el mes de març de 1862 es va regar la primera finca que fou la de Tarassó, del senyor Jaume Mestres, d'Agramunt.

Parlar del Canal d'Urgell significa parlar de dos canals, i de quatre séquies principals. L'obra més important és el Canal Principal amb una llargada de 144,2 km, que inicia el seu recorregut al riu Segre aigües avall de la localitat de Ponts i finalitza al mateix riu al terme municipal de Montoliu de Lleida.

El canal auxiliar inicia el seu recorregut al Pantà de Sant Llorenç de Montgai i acaba unint-se al canal principal al terme municipal d'Artesa de Lleida, amb una longitud total de 76,6 km. Del canal principal es deriven les quatre Sèquies Principals, amb una llargada total de 102,6 km. Amb aquesta infraestructura es reguen 49.490 finques que representen unes 70.242 hectàrees.

El zel amb que s’ha mirat sempre l’aigua en aquest territori propicià la disposició d’una sèrie de dipòsits o basses a peu de la Sèquia Primera, són els anomenats estanyets de la sèquia primera que permeten emmagatzemar aigua per a poder regar en moments puntuals en que baixa el nivells de les aigües de la sèquia o simplement no en baixa en motiu del condicionament de les instal·lacions com pot ser el drenatge.

Així als costats de la sèquia primera s’han constituït una sèrie de petits estanyols que a més d’un ús hidràulic han permès crear una sèrie d’ecosistemes de ribera amb una vegetació i una fauna pròpies.