Ermita del Pedrís a Bellcaire d'Urgell

Probablement el lloc i castell de Pedrís es va conquerir a l’Islam a finals del segle XI. El lloc és esmentat el 1090 en una definició de límits territorials, i el 1143 el trobem documentat altre cop. El 1185 la meitat del castell amb el seu terme fou lliurat a l’orde del Temple per part de Dolça de Foix i el seu fill Ermengol VIII d’Urgell i la reberen Ramon de Canet, mestre de l’orde, Ramon de Cubells, preceptor de Montsó i Bernat d’Albespí, preceptor de Gardeny. L’altra meitat fou adquirida posteriorment. Tot i la donació anterior a favor dels templers i que aquests hi fundaren un priorat depenent de Gardeny, el 1194 hom troba una nova donació del castell i església per part del mateix comte i la seva esposa Elvira a la comanda d'Alguaire de l’orde de l’Hospital de Sant Joan de Jerusalem, que va mantenir la propietat del lloc fins el 1831 quan es va dissoldre l’orde, passant llavors la casa de Pedrís als hospitalers de Casa Antiga de Lleida.

La nova església del Pedrís, dedicada a Sant Pere, fou bastida amb l’ajut dels seus devots l’any 1960 segons un projecte d’un arquitecte deixeble d’Antoni Gaudí per substituir l’antic temple desaparegut durant la Guerra Civil de 1936. Es tracta d’una moderna arquitectura feta amb totxo, de planta rectangular, de senzilles obertures rectangulars als costats que permeten l’entrada de la llum a l’interior. S’accedeix al temple per una senzilla porta de doble fulla amb arquitrau de formigó, que s’obre a la façana principal que presenta un perfil corbat. Aquesta església es troba oberta al culte i cada diumenge s’hi celebra missa, essent aprofitada com a lloc de reunió dels habitants del Pedrís.

L’església original de Sant Pere del Pedrís era una senzilla església romànica de petites dimensions, d'una sola nau coberta per una volta de canó lleugerament apuntada i un absis semicircular. Les parets eren de gairebé 1 m de gruix i al costat sud s'obria la porta d'entrada, que era de mig punt, i una petita finestra.

Des de finals del segle XIV l'església va patir nombroses reformes que van arribar a transformar-la gairebé per complet. En una visita del 1659 s’explica que hi havia una església dedicada a Sant Pere, amb funcions parroquials; també s’esmenta que no es trobava en bon estat de conservació. El 1718 es va portar a terme una profunda remodelació, canviant fins i tot l’orientació de l’església, i es va ampliar el mur oest i es va construir un nou altar i es va cobrir l’antic. 

Durant la Guerra Civil espanyola, quan encara es conservava gran part de l'estructura de l'edifici, i concretament a la Batalla del Segre, l'església es va esfondrar gairebé per complet i només una part del seu gruixut mur sud amb una finestra de mig punt es va mantenir dempeus fins el 1974, quan va desaparèixer en aprofitar la pedra en una obra. Ara només en resta la base, molt refeta, d’aquell mur.