Topònim que ens recorda que fa uns mil tres-cents anys els pobladors del terme eren musulmans, fins passar a formar part del regne catalanoaragonès en època medieval. Durant segles, els comptes de Prades dominaren el territori. Tenim constància històrica del lloc, al menys, des del segle XVI.
És un conjunt històric de cases i carrers de pedra molt ben conservat. Les cases estan edificades directament sobre la “lluanca”, esplanat que forma la roca a la falda de la serra del Pou, en la seva vessant nord. És una agrupació de masos, en el seu moment fortificats, com Ca Morell Vell, entre d’altres cases també molt interessants, que fou residència d’estiu dels comtes de Prades. És un edifici medieval amb portal adovellat considerada com la casa més antiga del lloc, que fins i tot disposava de capella en la qual s’hi oficiava Missa per als pobladors de les contrades. Havia estat el lloc on es feien efectius els delmes i contribucions senyorials de l’època.
No fou fins el 1995 que els habitatges pogueren disposar d’aigua corrent i electricitat.
El clot de l’Aixàviga és un dels racons del terme en el que, encara avui, s’hi pot observar el mosaic del que van ser els sistemes econòmics de subsistència de la població, en temps no massa llunyans. Els camps de conreu de diversos cereals, els avellaners, l’horta... la pastura i el propi bosc que aleshores esdevenia un important i fonamental sistema per a poder perdurar en el terreny. Cal tenir present que els hiverns eren llargs i freds.
Ben a prop encara s’hi conserva la nevera, construcció on acumular, seguint formes ancestrals, la neu de l’hivern per tal de subministrar-la a les ciutats en les èpoques de calor.
Del bosc se’n extreien múltiples productes, entre ells la llenya i el carbó, emprats tan per a l’explotació com també per al propi ús domèstic. Encara es poden intuir, al mig del bosc, entre marges, les restes d’antigues carboneres.