Castell-Palau d'Aspa

El castell-palau d’Aspa s’alça a l’extrem nord-oest de la població, assentat sobre un esperó a migdia del riu Set. L’aspecte actual del castell-palau d’Aspa, assentat sobre un esperó a migdia del riu Set, és fruit de les diverses intervencions portades a terme al llarg dels segles per adaptar-lo a les necessitats de cada moment, des de residència fins a habitatges particulars i magatzem, per això de la primitiva construcció no en resten gaires elements. Interiorment les cambres són fruit de les darreres modificacions, excepte una gran habitació a l'eix sud-nord que té dos arcs de diafragma i podria ser més antiga. També és del mateix moment l'arc apuntat del mur occidental del pati, integrat en una façana bastida el 1586.

Després de la conquesta del territori als sarraïns, el lloc d'Aspa -juntament amb altres llocs pròxims com Sunyer o Alcanó- fou atorgat al bisbe i al capítol de la seu de Lleida, que en conservaren la senyoria fins a la fi de l'antic règim. A l'inici del segle XIII el bisbe hi feu construir un castell palau, on sovint hi residiren els bisbes regularment fins al segle XIX, emprant el palau com a residència d’estiu. Aquest palau ja és esmentat l'any 1215 en un document del Llibre Verd de la catedral, llibre que recull la documentació relativa a l’organització eclesiàstica. Durant la seva època d’esplendor, fins i tot va arribar a contenir un important arxiu i una completa biblioteca.

El 1494 s’hi va estar a punt de celebrar un sínode, convocat pel cardenal Lluís Joan del Milà i de Borja (nebot de Calixte III), que es traslladà a Alfés a causa de la pesta de Lleida. El cardenal Milà, que regentà la diòcesi de Lleida més de mig segle, i el vicari general Pere Estornell, residiren al palau els primers anys del segle XVI: la tradició continuà i el bisbe Simón Antonio de la Rentería, que el 1824 seria nomenat arquebisbe de Santiago de Cuba, s'hi instal·là el 1820, abans de ser desterrat a la fi del Trienni Liberal.

A la zona septentrional s’obre un pati amb una cisterna i un pou, restaurat a inicis dels anys 2000. S’hi conserva un arc apuntat del mur de tancament occidental, actualment integrat en la façana bastida a finals del segle XVII. Per la banda oest, mirant al Set, destaquen vuit finestres coronelles de tres arquets apuntats amb capitells troncocònics que probablement corresponen als segles XIII-XIV.

El costat meridional, que correspon a l’obra dels segles XVI i XVII, és el més regular. Està format per un cos central de tres plantes amb nombroses finestres que no segueixen un estil uniforme per les reformes posteriors. Les dependències de la banda est són les més modificades, ja que van ser reaprofitades per construir-hi habitatges particulars. La resta de l’esperó, cap a ponent, forma un ampli espai de planta trapezoidal delimitat per un mur; a la banda meridional, el propi esperó fa de barrera natural.

Quan els bisbes van abandonar la residència, al segle XIX, va començar la decadència i deteriorament del conjunt. La propietat del castell-palau va passar a mans particulars. Als anys 70 del segle XX el Bisbat de Lleida adquirí l’edifici, passant després a mans de la propietària que l’any 1989 el cedí a  l’ajuntament d’Aspa.