Viaducte de la Foïna de Riudecanyes ***

El Viaducte de la Foïna, juntament amb els Viaductes dels Masos i del Seula a Duesaigües, obres emblemàtiques de l’enginyeria civil catalana, obra d’Eduard Maristany Gibert  vers 1889-1890, formava part de la línia fèrria Barcelona-Zaragoza. La característica formal que els distingeix és la seva construcció amb maçoneria de pedra vermellosa de la zona amb carreus als angles i maó vermellós en paraments i voltes. Els viaductes més alts foren resolts tradicionalment amb arcs poc rebaixats i amb més freqüència semicirculars.

A les primitives línies de ferrocarril de la primera meitat del segle XIX, la pedra va constituir el material de referència per a la construcció de ponts i viaductes. La tècnica de construcció d’arcs de pedra havia experimentat importants progressos al segle XVIII i, encara que la capacitat i robustesa necessàries per a suportar el pes de locomotores i vehicles eren superiors a aquelles que requerien les càrregues dels antics camins i calçades, el seu disseny i tècniques de construcció no van requerir cap canvi qualitatiu per a adaptar-se a les majors exigències. Així, la major part de la càrrega que han de resistir els ponts de pedra correspon al seu propi pes. El gran increment de càrrega variable que suposa el tren no implica una variació dràstica de la càrrega total, com sí succeïa amb els arcs de fusta o fosa, molt més lleugers.

En aquests primers anys es van construir ponts de pedra per milers, procés que va continuar al llarg de tot el segle, encara que progressivament el seu ús va anar retrocedint gradualment pel desenvolupament de la siderúrgia: tot i així, al llarg del segle XIX es van seguir erigint grans viaductes de pedra. Encara són molt nombrosos els que segueixen donant servei a les línies fèrries. Amb l’aparició de l’acer i el formigó a partir de començament de segle XX, aquesta tipologia de ponts va caure en desús. Tot i així van seguir realitzant-se de forma esporàdica al llarg de tot el segle.  

Tots els ponts de pedra requerien ponts previs de fusta que suportessin la volta durant la seva construcció. En els més alts, les cimbres havien de construir-se sobre les pròpies piles ja aixecades, on es deixaven carreus que sobresortien o buits per l’encastament de mènsules provisionals de fusta que encara es veuen o intueixen en molts d’ells.