Nucli històric de l'Aleixar

Si bé el patrimoni religiós que guarda la seva parroquial ja és prou motiu perquè visitem l’Aleixar, el poble ens guarda encara altres sorpreses sobretot lligades a fets històrics de rellevància que posen al descobert la gent que ha viscut aquí al llarg dels segles i que han fet possible que un petit poble com l’Aleixar hagi ocupat un lloc tant destacat en la història del nostre país. El nostre recorregut pel seu nucli històric ens descobrirà algun d’aquests elements.

A l'extrem oest de la Plaça de la Vila neix el carrer del Pont de l'Abadia; el nom es deu al pont que enllaça l'Església amb l'Abadia o rectoria. Aquest carrer uneix la Plaça amb el carrer de Fora, és de poca llargada i és delimitat, baixant a ma dreta, per la paret de l'Església i a l'esquerra per l'Abadia i l’actual «Casal Guardiola» ubicat a l'antic asil.

L'Aleixar - Abadia i Pont de l'Abadia

Hem d'esmentar de la façana de l'Abadia una finestra geminada, sense columna central, amb llinda doble d'arcs trevolats, d'estil gòtic tarda, sostinguda per dues rebranques estretes, de la mateixa pedra que la resta de l'element, rematades per motllures decorades amb roses en relleu. Presenta uns escuts pertanyents el de l'esquerra a la Casa Comtal de Prades i el de la dreta a l'Arquebisbe Pere de Clasquerí (segona meitat del segle XIV).

Damunt la portalada de l'Abadia hi ha la lauda fundacional de l’església de Sant Martí, que presenta els mateixos escuts que trobem a la finestra, però col·locats en ordre invers. Al mig la imatge de Sant Miquel i a la part inferior una inscripció força malmesa que segons la transcripció que en feu l’historiador Antoni Pladevall l’any 1983 vindria a dir: “Antic Miquel  -Anticus Miquaelis, apareix en els pergamins com a notari i rector de l’Aleixar entre 1345 i 1391-, amb funcions de rector d’aquesta església i capellà i Arnau [el nom no és segur, hi ha molt tros picat]) Versacons [el cognom ofereix dificultats de lectura] obrer d’aquesta casa, hem fet edificar l’església del beat Martí, bisbe i confessor, l’any del Senyor MCCCL”.

L'Aleixar - Abadia i Pont de l'Abadia

Des de finals del segle XIII hi ha constància de famílies hebrees establertes a la vila de l’Aleixar. Aquesta comunitat hi va romandre durant el segle XIV i els primers anys del XV i assolí cotes demogràfiques força elevades, fins el punt d'obtenir la categoria jurídica i social d'aljama.  El 17 d'abril de 1409 encara tenim notícies del jueu aleixarenc David Leo, que va fer un préstec a la Universitat aleixarenca de 100 florins d'or d'Aragó amb un interès de quatre diners per lliura. A la segona meitat del segle XIV, coincidint amb l'aparició de les epidèmies de pesta, la crisi agrària, la fam i una certa aversió general, els jueus foren considerats els causants materials dels mals de la població. Així, doncs, fins la crema dels calls jueus arreu de Catalunya el 1391 i la posterior expulsió dels jueus de la Península decretada pels Reis Catòlics el 1492, els jueus aleixarencs van conviure amb la comunitat cristiana local amb igualtat i amb respecte mutu a les respectives creences, costums i tradicions.

Els cinc, «Liber Judeorum» relatius als jueus de L'Aleixar (1324-1348), així com nombroses referències escrites en pergamins ens demostren la importància de la jueria aleixarenca del segle XIV. El contingut temàtic d'aquests llibres compren anotacions transitòries, compres, vendes i citacions de l'aljama (jueria), hi apareixen també els dots matrimonials i altres transaccions entre jueus i cristians. Els llibres dels jueus de I’Aleixar recullen molt clarament els dots amb que les jueves d'aquesta vila contribuïen en temps de núpcies i que, segons els Quetubà (contractes matrimonials) inspirats en la legislació judaica, anaven a parar a mans del nuvi. Els casaments, generalment, es feien entre gent de la mateixa vila encara que es donaren emparentaments entre jueus i cristians d'altres llocs del Principat, principalment amb els de Valls. Entre els llinatges mes pròspers de la jueria de l'Aleixar cal distingir alguns noms que destaquen com els d'Isach Monsó, Isach Cap de Pebre, Astruch Caravida, Bonjuà Mercadell, Salmo dez Mestre, Astruch Perfeyt, tots ells, dotats d'un significat especial que, segons la tradició judaica, donava sentit a la vida de les persones.

L'àrea comercial dels jueus de L'Aleixar s'estenia a Prades, Alforja, Falset, Valls, Castelló d'Empúries i diversos pobles del ponent català. Aquestes relacions comercials s'establien indiferentment entre jueus i cristians, sense cap mena de problema. La comunitat jueva de L'Aleixar arriba a relacionar-se amb mes de trenta localitats. El fet que L'Aleixar gaudís des de l'any 1319 del privilegi atorgat per Jaume II de celebrar mercat cada dimarts de l'any, ajudà notablement a intensificar més aquestes relacions comercials. Tal és així, que molts jueus tenien casa parada a dues viles. Algunes de les relacions administratives entre els jueus de l'Aleixar i la Universitat de la mateixa vila, surten clarament tipificades en alguns pergamins de l'època, com en un de datat el 1301 que parla del reconeixement que fa la Universitat de l'Aleixar del deute de 2.700 sous, deute contret amb els jueus «del Acrimonte» (Agramunt). El 1333 es té noticia d'un compromís entre els jurats de l'Aleixar i els jueus del mateix lloc sobre els impostos que aquests havien de pagar per les cases de propietat que tenien a la vila. El 4 de novembre de 1337 un pergamí ens 26 parla del pagament de 640 sous barcelonins que fa la Universitat de l'Aleixar als jueus de Montblanc.

L'Aleixar - Call Jueu

Pel que fa a la celebració de la litúrgia, sembla ser que els jueus de l’Aleixar gaudien d'una sinagoga pròpia que ells mateixos havien bastit. També, i atenent la prohibició establerta d'enterrar jueus i cristians junts, bastiren el seu propi cementiri. L'obligació expressa d'adquirir terrenys fora del clos de la vila a tal efecte, es provada en el nostre cas puix que existeix, molt a prop de l'actual cementiri, una partida de terra anomenada «El Fossar dels Jueus». La comunitat jueva de l’Aleixar la conformaven 160 o 180 persones; posteriorment, a meitats de segle XIV sobretot des de l'any 1348, aquesta començà a minvar de forma considerable fins a desaparèixer quasi totalment. Una de les informacions mes estimables de totes les que hem trobat sobre els jueus de l'Aleixar es la que correspon al seu lloc d'assentament a la vila. Essent manifest que la comunitat jueva vivia en certa forma aïllada de la resta de la població, el barri jueu podria ser localitzable al carrer del Forn. Aquesta afirmació és en part hipotètica, però, tenint en compte que en un moment determinat del segle XIV es produeixen successives vendes de cases, totes de jueus, en un mateix lloc «Vico del forn» (carrer del Forn) i tenint present que aquest carrer reuneix totes les característiques d'un call jueu (carrer llarg i estret carrer que transcorre de nord a sud paral·lel a la muralla tocant la riera de la Mussara i que arriba a la plaça pel costat de llevant, just on la plaça va perdent amplada i s’assimila a un carrer mantenint l’espai porticat fins al final) tot fa pensar que aquest indret fos el centre de la jueria aleixarenca del XIV.

L'Aleixar - Casal Josep Guardiola

El Casal Josep Guardiola està ubicat a l’antic hospital-asil que Josep Guardiola i Grau va fer construir en benefici de la societat aleixarenca. Josep Guardiola, cabaler de Cal Ferrando, de tendència republicana i progressista, molt diferent, doncs, de l’ambien carlí que es vivia a la família, admirador del general Prim i catalanista a la seva manera, als setze anys va acceptar la proposta d’anar-se’n a l’aventura, anant primer a Anglaterra i després a Amèrica, a San Francisco, establint-se al cap d’uns anys a Guatemala, on comprà l’ingenio o finca Chocolá, que produïa canya de sucre i cafè. Abans de fer seixanta anys va decidir deixar Amèrica i s’instal·là a París, on feia una vida pomposa i senyorial. Tenia rendes al Brasil i havia estat accionista fundador en la construcció del canal de Panamà. Va ser, doncs, un vertader indià enriquit.

El mes de juny de 1892 es va inaugurar l’Hospital-Asil Josep Guardiola (avui Casal d’entitats) que va esdevenir una gran festa amb la presència del mecenes i la seva comitiva. A la sortida de missa es van dirigir a l’Hospital-Asil per a beneir-lo solemnement. L’obra, dirigida pel mestre d’obres Ángel Rey i Gallardo, va tenir un cost de 63.749,06 ptes. (uns 383 €), que, juntament amb el mobiliari, arribà a les 92.000 ptes. (uns 553 €). L’hospital-asil ja disposava al primer pis de set llits per a malalts pobres, el segon pis estava preparat pels infermers i la planta baixa per escoles públiques. Un cop finalitzat l’acte una gran comitiva va acompanyar a Josep Guardiola a la seva casa natal on van realitzar un gran banquet de 60 coberts. El dinar el va servir el Gran Cafè de París, de Reus i consistia en arròs a la milanesa, pernil dolç, peix a la marinera, filets de bou a la jardinera, llagostes amb salsa maionesa, bajoques, pèsols amb pernil, capons al forn i va anar acompanyat de nombrosos brindis amb xampany francès. A les 7 de la tarda la comitiva va abandonar el poble; a la nit es va il·luminar el frontispici del Sant Hospital i es va finalitzar la festa amb un castell de focs artificials.

El seu promotor i mecenes va voler que l’hospital-asil  l’atenguessin monges paüles, orde a la qual ell admirava, i que el regís un patronat format per l’arquebisbe, el rector del poble, el batlle i dos membres de la seva família. El capital fundacional era de 200.000 pessetes (uns 1202 €). Hom calculava que, amb els interessos, sobrarien diners per al manteniment de l’hospital-asil i de l’escola. Les monges –eren cinc– cobraven sis rals diaris i dos rals més per al midó de les toques. Mentre estigué en funcionament, només tingué un parèntesi en la seva activitat durant la Guerra Civil espanyola, entre l’agost del 1936 i l’abril de 1939, quan l’edifici va ser confiscat i registrat a nom del Partit Obrer d’Unificació Marxista d’Aleixar.

A les parets sud i oest de l’església de Sant Martí d’Aleixar es conserven encastades nou esteles funeràries, sis de les quals mostren trets de possibilitat de datació entre els segles XII i XIII i que es correspondrien cronològicament amb els primers pobladors d’aquest lloc i el seu antic fossar a l’entorn d’una primitiva església romànica. Aquestes esteles, discoïdals, mancades de peu, posteriorment foren reaprofitades com a elements decoratius.

La seva funció original era assenyalar els enterraments medievals i delimitar les sagreres (terrenys sagrats, posats sota la protecció i immunitat eclesiàstica, que envoltava les esglésies consagrades). Les esteles discoïdals eren elements funeraris de pedra en forma de disc esculpit sobre un peduncle que es posaven a la capçalera de la tomba, encarades cap a sol ixent. Són tallades en pedra sorrenca del país, de coloracions groguenques i grisoses. Segurament indicarien els enterraments dels primers habitants del lloc de l’Aleixar.

Les més ben conservades tenen un diàmetre que oscil·la d'uns 30 a 50 cm, amb uns gruixos de 16-17 cm. Els discs presenten baixos relleus en forma de creus eixamplades per l'extrem, amb el dibuix del segell de Salomó (estel de sis puntes), amb el dibuix del segell de les Creuades (estel de quatre puntes), algun escut i símbols de qualsevol mena.

Però també donen compte de la vida del poble d’Aleixar altres elements que sense ser arquitectures en formen part i també del seu urbanisme, com per exemple la font neoclàssica de 1864 formada per una pica rectangular amb tres brocals i emmarcada per un guardapols mixtilini que reposa sobre pilars.

Al costat de la font hi ha  una placa de marbre posada l’any 1984 en motiu del vuitè centenari de la carta de donació i població. La caiguda del castell de Siurana el 1153 suposà el final de la presència sarraïna en aquestes terres i l’inici del que els historiadors han batejat com a procés de repoblament de la Catalunya Nova. La carta de donació i població de l’Aleixar fou concedida el mes de juny de 1184 en aquests termes: “Carta donationis quam fecit dominus Ildefonsus rex Aragonensis, Comes Barcinonemsis, Ferdinamdo de Alexar, super tribus paritiatis terrae in eadem Alexar”, en la que es concedeixen tres parellades de terra (una parellada és el terreny que poden llaurar una parella de bous en un dia.

El març de 2010 l’Ajuntament de l’Aleixar en homenatge a Ramon Trilles Anguera dedicà a la façana de Cal Blaietó, la casa on va néixer, una placa en record de qui fou conegut com Ramon Valent o el Valent de l'Aleixar, que va destacar en la lluita antifranquista. Després d’un breu parlament a la Placeta, vilaplanenc Josep Maria Garcia Pitxi i l'historiador Andreu Mayayo pronunciaren la conferència “Catalunya sota el franquisme”  a la sala d'actes de la societat recreativa La Unió.    

Trilles va ser un significat militant del PSUC, membre d'Unió de Pagesos i una persona molt compromesa en qüestions socials del poble. Ramon Trilles va morir l'any 2000. L'acte va comptar també amb l'assistència de l'alcalde de l'Aleixar, Anton M. Salvat i la directora territorial del departament d'Interior, Relacions Institucionals i Participació, Hortènsia Grau.

Tot resseguint elements que confirmen un passat esplendorós al segle XVIII a la vila acabarem la nostra passejada pel nucli històric de l'Aleixar a la plaça Major, una plaça porxada, que ha estat i és el centre neuràlgic de la població. En paraules de l’arquitecte Joan Figuerola:” La seva situació de centralitat a la vila closa, el front porticat de la façana sud de quasi quaranta metres de llarg i la ubicació en el punt més elevat de la població, han afavorit que la plaça sigui el lloc adequat per poder celebrar reunions comunals, activitats festives i de mercat. Un document de 1415 fa referència als porxos de la plaça: «Convocatòria del consell general dels habitants de l’Aleixar i Maspujols, sota els porxos de Berenguer Cot per a recaptar els 3.000 sous que havien de pagar a Pere Ycart Procurador del Comptat de Predes».

Els pòrtics més antics són precisament els de les tres primeres cases a l’entrada a la plaça pel carrer Mitjà. Aquest espai manté la inicial estructura medieval amb un ritme de pilars i arcades coincidint amb el parcel·lari de les cases. El pòrtic d’un sol tram del primer edifici té un pilar cantoner més ample que recull sobre una cornisa l’arc de mig punt del carrer lateral i el primer arc rebaixat de la plaça, sota el forjat de bigues de fusta que cobreix el porxo de reduïdes dimensions en amplada i alçada.

El pòrtic del segon edifici manté la mateixa estructura sota un edifici de tres plantes. La tercera casa té una alçada major que les anteriors i ocupa l’amplada de dos trams porticats, el primer seguint les mides dels anteriors i el segon més alt per adaptar-se a la volta d’aresta que el cobreix. La casa següent realça el seu eix de simetria amb dos arcs estrets de mig punt i un central més ample sobre pilars aixamfranats de carreus escairats que conformen una porxada més alta. Una planta entresol s’allotja dins aquesta porxada senyorial que sustenta dos pisos superiors amb un llarg balcó a la primera planta d’una llosana sobre quatre permòdols i barana de forja. El darrer pòrtic té la llinda i el sostre de fusta de menor alçada que la resta. L’edifici de l’ajuntament amb la font adossada i l’església parroquial de Sant Martí donen rellevància social i religiosa a aquest espai urbà representatiu de la vila.

El porxo que uneix l’església i la casa rectoral situades a cada costat del carrer de l’Abadia, emmarca l’entrada a la plaça de la Vila des de ponent i ofereix una visió de tota la llargària dels pòrtics sobresortint de la façana de la primera casa del front sud. La invasió del porticat dins la plaça li dona protagonisme, augmenta l’amplitud de visió d’un espai que es va estrenyent i focalitza la mirada al fons de la plaça, l’entrada dels estrets carrers Mitjà i del Forn d’un irregular traçat medieval.

L’església parroquial a ponent, que representa la població cristiana i l’arribada pel sud de la plaça dels carrers Major, Mitjà i del Forn amb cases habitades per jueus, recorden que aquest punt de reunió comunal i mercat de l’Aleixar, va ser lloc de trobada i bona convivència entre dues cultures i religions en èpoques passades. Avui pot ser exemple per un món global i una societat no dialogant, amb permanents conflictes i desigualtats socials”.