Artiga entre 1812 i febrer del 1847 tingué ajuntament propi, juntament amb la quadra de Cierco. S'havia format a ran de la promulgació de la Constitució de Cadis i la creació dels ajuntaments moderns, i fou suprimit per agregació a Vilaller a causa de la llei municipal del 1845 que establia un mínim de 30 veïns (caps de casa) per poder mantenir ajuntament propi.
Pascual Madoz, en el seu “Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de ultramar (1845-1850)” respecte a l’Artiga diu que és un lloc de la vall de Barravés situat en lloc pla amb lliure ventilació i clima saludable que el constitueixen dues cases mal construïdes i una església, dedicada a Sant Climent, sufragània de la parròquia de Forcat (poble veí, a l'oest, en territori administrativament aragonès). L'administració local la duia un alcalde elegit pels veïns (exactament, pels dos veïns electors i elegibles del lloc).
|
Segons Madoz, el terreny era dolent, àrid i pedregós, només bo per a les cabres. Comenta que tampoc no n'hi ha gaires, atesa la pobresa del lloc, cosa que aprofiten els pastors dels termes veïns per aprofitar les pastures que hi ha. Tampoc no hi ha arbres; només algun d'espars, i bardisses, que serveixen per a combustible. S'hi produeix poc sègol, moltes patates i alguns llegums. Formaven el poble 2 veïns i 10 habitants.
Entre les escasses restes del poble que es conserven podem trobar la capella de la Mare de Déu de la Mercè, que amb tota probabilitat es correspon amb la capella de Sant Climent que esmentava Madoz.
|