Vilanova de Meià ha estat el centre administratiu i sobretot econòmic de la Coma de Meià durant més de vuit-cents anys. La població és una vila nova fundada al final del segle XI o principis del segle XII per Ramon de Meià, que va créixer al voltant del castell de la Mota i de l'església de Sant Salvador. La família Meià van exercir la jurisdicció civil i criminal sobre la seva gent i terme fins al final del segle XII, que va passar als Cervera, que en foren senyors fins a principis del segle XIV. El 1312 va passar a ser una vila reial i Jaume el Just li concedí una carta de poblament. Al segle XIV Alfons el Benigne la integrà al marquesat de Camarasa; per això Vilanova era cap de la sotsvegueria de Meià, dins de la vegueria de Camarasa. Després s'integrà dins la vegueria de Lleida i, a partir de la Nova Planta, del seu corregiment. El 1426, el rei Alfons el Magnànim va empenyorar Vilanova en el capítol de Canonges de la Seu d'Urgell. Tenia administració municipal autònoma (paeria) des del segle XIV i va tenir notaria fins en acabar el segle XIX. Pel que fa a l'administració eclesiàstica, sempre havia format part del priorat de Meià. Amb la desaparició de l'antic règim, el 1834, Vilanova de Meià va passar a ser municipi. |