Castell de Meià ***

El castell de Meià  comparteix el Puig de Meià, un turó que domina la població de Vilanova, amb l'ermita de la Mare de Déu del Puig de Meià. La primera referència d'aquest castell data de l'any 1003, quan les expedicions d'Abd-al-Màlik al-Mudhàffar i del seu llibert, el general eslau Wadit, feren una incursió que acabà a Albesa, assaltaren Meià i destruïren el seu castell. L'any 1067, la comtessa Sança d'Urgell reconegué la senyoria de diversos castells, entre ells el "castro de Madians", (castell de Meià) als comtes de Barcelona.

Quan els cristians conqueriren la Coma de Meià i el perill sarraí desaparegué, aquest castell va perdre bona part de la raó d'ésser. L'any 1313 n'era senyor Ramon d'Alemany, que amb motiu del casament de la seva filla Agnès amb Acard de Mur, aquest castell passà a mans d'aquest cavaller del Pallars. En temps d'Alfons III (1327-1336), aquest castell pertanyia a l'infant Ferran, com a senyor del marquesat de Camarasa.

D’entre les restes del castell de Meià cal distingir clarament dues construccions. D'una banda, una torre de planta circular, molt gran i força malmesa. De l'altra, un casal situat sota de la torre. A més, entre les dues construccions, hi ha les restes d'una possible cisterna i d'algunes parets. Cal assenyalar l'existència de la sala o casal, que ha de pertànyer al castell feudal del segle XI o XII. De la torre circular només es conserva la meitat orientada cap al nord-oest. És una construcció que sembla massissa.

Cal assenyalar que la gran torre, envoltada per un vall, sembla que degué ésser feta en un moment anterior al romànic, potser al segle X o al tombant de segle. Sembla que en aquesta torre hi pot haver una certa influència de l'arquitectura militar islàmica. Alguns autors afirmen que pogué ésser bastida sota domini islàmic i d’altres que, pogué ésser edificada per alguna de les comunitats que depenien del comte d'Urgell i que al llarg d'aquest segle, abans de l'expedició d'Abd al-Malik i al-Wadih del 1003, intentaren d'instal·lar-se en aquest indret, fàcil de defensar però molt proper a la frontera.