La Muntanya de Montserrat presenta unes característiques tan sorprenents que ha esdevingut un dels símbols de Catalunya. Tot i que en el líric himne del Virolai s’afirma que: "Amb serra d’or, els angelets serraren eixos turons...", l’explicació científica sobre la gènesi del massís montserratí és força diferent, i, en darrer terme, fa responsables del sorprenent modelat de la Serra als agents atmosfèrics.
|
En primer lloc, cal parlar d’un gran golf marí d’aigües no gaire fondes, existent fa cosa d’uns 50 milions d’anys, situat on es troba ara la Depressió Central Catalana, i al qual desguassaven impetuosos rius procedents dels vessants d’un massís catalano-balear desaparegut, que aportaven grans masses de còdols.
|
Els còdols s’anaren barrejant amb materials més pastosos i varen formar una massa que, quan aquest massís catalano-balear desaparegué i els terrenys circumdants al gran golf s’enrolaren enmig de cataclismes geològics, el relleu de Montserrat anà emergint del fons del mar amb una gran brusquedat de formes -posem-hi, ara fa deu milions d’anys- i els seus relleus quedaren a la mercè de vents, pluges i glaçades fins convertir-los en aquesta espectacular escenografia que ara admirem. Ajudaria a això, és clar, la duresa dels materials emergits, formats pels característics conglomerats (còdols, sorres i un duríssim ciment calcari), que els científics anomenen pudingues i que, popularment, es coneix per "pinyoles".
|