Torre de telegrafia òptica de Puigmarí a Maçanet de la Selva
| ||||||
PODEU VISITAR-LA VIRTUALMENTE EN 360º | ||||||
I DES D'UNA ALTRA PERSPECTIVA TAMBÉ VIRTUAL EN 360º Des de finals del segle XVIII, inicis del XIX, a Catalunya es va desenvolupar una important línia de telegrafia òptica d’ús civil. S’estenia des de la torre de Guardiola, a Sant Carles de la Ràpita, fins a la de Carmanxel a la Jonquera, passant per la ciutat de Barcelona. La Torre de Puigmarí de Maçanet de la Selva situada a 236 metres d’altitud, tenia assignat el número 212 d’aquesta línia. La torre anterior, situada a 11,6 km, és la de Montagut (a Santa Susanna) i la posterior la de Puigsardina (a Riudarenes) a 6 km. D’aquesta torre només quedava la base, oculta per la terra i la vegetació que s’hi havia dipositat al llarg dels anys i que les primeres excavacions van posar al descobert, amb un grau de conservació força acceptable. Al capdamunt del turó estava situat un vèrtex geodèsic (senyal que permet mesurar llargues distàncies) de primer nivell que es va retirar per fer la reconstrucció de la torre. Un cop acabada la reedificació, el vèrtex es va col·locar al sostre. Aquesta torre era coneguda popularment com la “torre del rellotge”, sense que es conegui el motiu. | ||||||
A més a més de la xarxa d’ús civil, els militars també van crear les seves pròpies línies, i la raó de la seva construcció era la de facilitar la comunicació amb els pobles de l'interior del país i així poder combatre més eficaçment els rebels carlins. Per a aquesta xarxa, el telègraf estava situat al terrat de les torres (en altres llocs era a sobre un campanar o alguna construcció elevada). Tenia una bola que es podia moure verticalment i ocupar cinc posicions diferents i una barra situada a mitja alçada que podia girar i disposar-se en quatre orientacions. Cadascuna de les vint combinacions resultants tenia un significat numèric. La successió de valors numèrics constituïa el missatge que era traduït amb un diccionari o codificador que només tenien les autoritats militars pertinents. El disseny i construcció d’aquesta xarxa es va fer en només dos anys, del 1848 al 1849, i es va fer tan ràpidament perquè es construïren poques torres de nova planta i molts telègrafs es van col·locar sobre campanars i construccions situades estratègicament en llocs elevats. La xarxa arribà a tenir unes 80 torres i una longitud de 800 km. Estava estructurada en línies radials que sortien de Barcelona, i les principals eren: la de Lleida, la de Solsona, la del Lluçanès (per Manresa), la de Vic i la de Girona- la Jonquera. | ||||||
Les línies militars eren més nombroses que les civils. La que passa per Maçanet començava al castell de Montjuïc (Barcelona) i estava formada per dotze torres, moltes d’elles coincidents amb les torres de la línia civil. El recorregut segueix la costa fins a Blanes, on canviava sobtadament la seva orientació fins a Hostalric i, ja en direcció nord, fins a Girona. A Maçanet es trobava la torre número 66, i s’ubicava aprofitant l’estructura de la capella gòtica de Sant Jordi, dins els recinte del castell de Torcafelló. L’any 1849 es van fer els treballs de construcció, que consistiren en el bastiment d’una torreta (avui desapareguda) sobre la teulada de la capella i la construcció d’un fossar. La torre anterior és la d’Hostalric, a 8 km de distància, i la següent és la de Puigsardina (Riudarenes) a 4 Km. Com eren les torres i com s’hi vivia? Les torres de telegrafia òptica de les línies civils seguien un model estàndard, dissenyat pel coronel José Maria Mathé, de planta quadrada, amb planta baixa i dos pisos d’alçada i un terrat on s’instal·lava l’aparell de transmissió. Els murs es feien amb pedra del país i si el terreny no oferia pedra de bones dimensions i característiques, s’utilitzava més maó. | ||||||
La importància de la comunicació en una època de tants trasbalsos polítics i socials exigia que fos molt important la seguretat de la torre i, per això, s’organitzava com un petit fortí, amb tres espitlleres a la part inferior de cada costat i l’accés elevat mitjançant una porta al primer pis. Per accedir-hi s’emprava una escala de mà que, en cas de necessitat, s’amagava a l’interior. La torre feia uns 10,7 metres d’alçada. Les torres militars seguien el mateix model però tenien algunes diferències. Així, mentre que les civils eren de planta quadrada, les militars també podien ser rodones, i constaven de tres nivells d’alçada diferenciats sempre per cornises de maó o pedra, amb les parets completament espitllerades en tots els pisos i amb un fossar defensiu rebaixat de fins a dos metres al voltant de tot el perímetre. L’accés es feia, també, mitjançant una porta elevada al primer pis, i per salvar el fossar defensiu s’utilitzava el sistema de “pont llevadís”. L’ús de material més senzill en les parets i la rapidesa de construcció que exigia la seva pròpia finalitat militar fan que les restes conservades de les torres militars estiguin, majoritàriament, en un estat de conservació molt més dolent que les torres de les línies civils. | ||||||
| ||||||
El material de les parets solia ser de reaprofitament, especialment maó i pedra de petites dimensions que s’arrebossava i es pintava de color vermell, blanc o verd perquè tingués un major contrast amb l’horitzó. La distància habitual entre torre i torre era de 6 a 9 km en línia recta; l’emplaçament era en nuclis urbans, i solament s’aixecaven construccions aïllades en el cas que fos del tot inevitable. Qui eren els telegrafistes? Els primers telegrafistes van ser militars que havien exercit càrrecs de responsabilitat en la construcció de la xarxa. Es van llicenciar de l’exèrcit i van passar a ser funcionariat civil de l’Estat, amb una estructura força jerarquitzada; a més a més, havien de ser veterans d’alguna guerra. Amb l’ús d’aquest personal, l’Estat es garantia un servei disciplinat, fidel i obedient. El personal de comandament era l’únic que coneixia els codis de transmissió i l’únic que desxifrava els missatges rebuts o bé els redactava ja en clau per tal que el personal operatiu simplement els transmetés, sense que en coneguessin el contingut. El personal que s’estava a les torres també provenia de l’exèrcit, però eren d’un nivell inferior (sergents, soldats...). Tot i que la vida del torrer era sacrificada i, sovint, miserable, mai no van faltar voluntaris i sol·licituds per exercir aquesta professió, ja que significava un sou mensual i la possibilitat, encara que petita, de promoció. De fet, amb l’arribada de la telegrafia elèctrica, bona part dels torrers es mantingueren dins la Dirección General de Correos y Telégrafos. L’any 1845, any dels primers contractes, la paga era d’uns 270 rals mensuals per als nivells mitjans i baixos, equivalent al que cobraven els jornalers tèxtils catalans de la mateixa època, però amb la diferència que tenien segurs el treball i el cobrament puntual. La cara difícil de la professió eren l’aïllament de les torres, la difícil climatologia, els bandolers, les malalties i els constants moviments bèl·lics de l’època. A més a més, molts d’aquests torrers sovint eren canviats de destinació. De la duresa de la feina en dóna mostra el fet que, al llarg dels deu anys que va estar actiu el telègraf civil, es comptabilitzaren quaranta morts per pulmonies, febrades, epidèmies, caiguda de llamps... A cada torre de telegrafia civil hi havia dos torrers i un ordenança, que feien torns de 24 hores seguides (dormien a la pròpia torre, on les seves famílies tenien prohibit viure-hi); la dotació de cada torre era, doncs, de quatre torrers i dos ordenances. Respecte als telegrafistes militars hem de recordar que condicions de vida encara eren més dures que a les civils, ja que se situaven en llocs d’accés molt dificultós, mal comunicades i amb la població més propera a molts quilòmetres de distància. Cada torre disposava, en general, d’un destacament o guarnició de quatre a sis homes (un o dos caporals i quatre o cinc soldats), i cada tres o quatre torres s’agrupaven en una secció, sota el comandament d’un tinent o un capità. Els torrers vivien a la mateixa torre i feien torns de vigilància i transmissió de sis guàrdies de quatre hores cadascuna. Igual que en la telegrafia civil, solament els caps de telègraf o comandaments coneixien els continguts dels missatges. Amb l’ajut d’un diccionari, que anava canviant periòdicament, desxifraven els missatges. Es calcula que cada torre va costar uns 25.000 rals de l’època i la màquina de transmissió telegràfica i els aparells, uns 10.600 rals més. Tot i així els ajuntaments veïns i propers a la torre van haver de contribuir amb freqüència al manteniment i a la reparació de les torres i, sovint, van haver de recórrer a contribucions especials de la població. A més a més, els ajuntaments eren els responsables de proveir de queviures, roba, aigua, palla i diferents utensilis al personal destinat a la torre, fet que va provocar nombroses queixes dels responsables municipals a les autoritats militars de l’època. Text: Taller d'història de Maçanet de la Selva |
Població: Maçanet de la Selva
