Menhir de Perafita, can Garriga o de Santa Madrona a Seva

El menhir de Perafita, Can Garriga o de Santa Madrona, se l’havia anomenat “Perafita de la Garriga del Soley” o “de Can Garriga del Soley” però, per la proximitat amb l’ermita de Santa Madrona, acabà essent conegut com a “pedra o menhir de Santa Madrona”.

Aquest monument megalític de roca arenosa, que podria datar-se entre 2200 i 1800 aC, va ser esmentat per Antoni Rovira i Virgili, que comentava que reproduïa: ”...vist de l’est i de l’oest, la forma d’una dona embolcallada que s’inclina cap endavant” i afegia: “.. la irregularitat de la pedra no permet d’amidar-lo amb tota exactitud”, però en facilitava les dades següents: “3,05 metres d’alçada, 0,65 m. d’amplada en son terç superior i 0,90 a la base, amb un gruix de 0,34 metres”.

Els monòlits aixecats en època prehistòrica, coneguts com a menhirs entre la denominació pròpia dels megàlits, se solen conèixer a Catalunya com a perafita. Amb aquesta denominació se li atribueix una condició que apuntava Joan Soler: “Pedra dreta que assenyala els límits d’un terme o d’una propietat, el traçat d’un camí o una carrerada ramadera, o bé indica una orientació”.

Soler també plantejava alguns dubtes: “No és gens clar si tals pedres s’han plantat a les cruïlles o a les vores dels camins o en els llocs de partió de termes o propietats, o si, més aviat, els camins i els termes s’han traçat a partir de les pedres ja plantades de temps immemorials”. Aquest podria ser el cas del menhir de Pedrafita. Així l’any 1912 Josep Sala afirmava que “ni orogràfica ni hidrològicament pot indicar fita. En canvi és a prop de la divisòria dels moderns partits judicials de Granollers i de Vic”.

Conta la tradició recollida per Joan Amades que quan aixecaven el campanar del poble de Seva, es trobaven que no el podien acabar perquè els faltava una pedra. Sabedora del cas, santa Madrona (en altres versions una bona dona de Tagamanent que es deia Madrona o una pastora) decidí portar-hi la pedra que hi mancava, i se’n carregà al cap una d’enorme, que pesava unes quantes tones. Però heus aquí que es creuar amb un home que li va dir que les obres ja havien acabat (segons les altres versions va sentir repicar les campanes del campanar de Seva), i decidí no traginar més aquella mola de pedra i la deixà caure quedant clavada al terra, on encara es conserva i tothom la coneix com la “Pedra de Santa Madrona”.

El menhir, a més de la llegenda que intenta explicar-ne l’origen relacionant-la amb Santa Madrona, sembla que va ser objecte de diverses accions de cristianització. La primera seria que davant per davant s’hi bastí una capellada dedicada a la Santa, però en paraules de Rovira i Virgili el menhir “...presenta al cantell de dalt un sec o encaix amb restes de plom fos, restes sens dubte de la creu que hi havia al cim”; i afegia: “...a la cara de ponent té gravada una creu que al primer cop d’ull ja es nota que és feta modernament”.