Nucli històric de Vila-sacra, la capital del món

Vila-sacra és un municipi de superfície molt petita, i per tant el seu nucli històric té també unes dimensions molt reduïdes, en el qual el castell palau abacial i l’església parroquial acaparen les mirades, però la curiositat sempre ens ajudarà a descobrir petits tresors que formen part de la seva història i de la seva gent.

Una senzilla font, construïda per R.Imbert Puigferrer, de Figueres, el 1929 ens atansa als corrents artístics del noucentisme a través de la utilització de rajoles acolorides amb una garlanda de tons blavosos com a fons d’on es disposa el brocal.

L’ús de rajoles, en aquest cas de temàtica vegetal, el trobem també en una sanefa que recorre la part alta de la font just per dessota d’un fris de maons disposats en dent de serra.

Vila-sacra - Mas de la Torre

Entre els edificis més singulars de Vila-sacra destaca el gran casal del Mas de la Torre, construït l'any 1824, que deu el seu nom a la torre quadrada que constitueix l'element més vistent del conjunt. Modernament ha estat coronada amb una cúpula piramidal de vidre.

Vila-sacra no ha renunciat mai al seu passat esplendorós, sabent reutilitzar els seus edificis més emblemàtics i donant-los noves funcionalitats adaptades a les  noves necessitats que van sorgint.

El títol de “capital del món” cal cercar-lo en el títol d’una conferència que pronuncià el 4 de febrer de 1956, al Casino Menestral de Figueres, Carles Fages de Climent dient:  «No se'n va anar de gaire, més ben dit, se'n va anar d'un pèl, que Vila-sacra arribés a ser, històricament, la capital del món». En els seus Epigrames, Fages de Climent esmentava així aquests pobles empordanesos: «A l'Armentera, mongetes, / clavellines a Llançà, / a Vila-sacra les cebes / i la reina a Fortià».

Com molt bé expressava Josep Maria Salvatella en el seu article d’opinió publicat el 3 de març del 2024 a empordà.info: “Aquesta vila era el rovell de l'Empordà. A l'ample port de Roses, hi cabien les esquadres de França, Anglaterra, el Japó i la Xina, totes juntes. L'únic contratemps, inevitable, era la tramuntana, forta i freda com sempre. A Vilajuïga, hi vivien els patriarques i rabins de la religió jueva, que exercien funcions d'usura arreu. Castelló d'Empúries era la vila levítica, amb fabulosa cúria de jutges i notaris. A Vilacolum, o Vilamacolum, hi havia un monument dedicat a Cristòfol, el seu fill descobridor de les Amèriques. Al Far d'Empordà, hi destacava el far que il·luminava tot el Mediterrani occidental. A Empúries, s'oferia el mercat més sorollós i variat d'aquell temps. A Palau, senyorejava el palau dels comtes i a Pau, el jutge de pau. A poca distància de Vila-sacra, en un lloc anomenat Verges, hi havia el temple en honor de les belles empordaneses imbesades.

Figueres era la «city». A la Rambla, solemnement identitària, sovint se sentia una cobla tocant sardanes. Hieràtic i silent, amb el barret de gairell i el bigoti d'espiga, el vell Sabater d'Ordis dirigia els músics i els balladors amb una vareta de canya tallada vora el riu Manol. A Vilabertran, hi funcionava una universitat de teologia i a Fortià, hi havia el palau de la reina Sibil·la, més bella que cap altra dona del país. A Fortianell, ensenyaven l'art de plantar les faves al matí i collir-les al vespre, cosa ben interessant. Però la càtedra del conreu de la ceba fou a Vila-sacra”.