Pou de glaç de Salou o poua de la Sorralta a les Masies de Roda

Es tracta d'un pou semisoterrat construït a redós de la riera de Tavèrnoles. Les seves dimensions són de gairebé 7 metres de diàmetre per 5,5 metres aproximadament d'alçada, mes 2,6 metres fins a la clau de la cúpula que cobreix l'estructura

"Els pous de glaç generalment tenen una estructura cilíndrica amb la part inferior excavada a la roca –és a dir, subterrània per conservar millor la temperatura- i amb la part superior closa per una volta o una cúpula, generalment de pedra. A la part superior hi trobem una finestreta per controlar l’interior del pou quan aquest guarda el gel i la porta d’empouar (...)

L’origen de l’ús del glaç és tractat per Andreu Bover que el situa vers el 1700 a.C amb les cultures mesopotàmiques. Amb la cultura grega i romana el gel comptava ja amb tot un circuit comercial consolidat. Documentat des de ben antic, el gel és sempre un producte de luxe com recull Josep Matas el qual s’usa com a gelats i refrescant de begudes. El Llibre de Les Elegàncies (citat per Matas, 1983) el qualifica com a producte de luxe a l’Edat Mitjana. La prova de la pèrdua del caràcter elitista és la Reial Cèdula de Felip III del 1607 quan s’intenta establir un impost en concepte de drets a la hisenda reial a qui comerciï gel a la Corona de Castella la qual cosa fa suposar que el volum era atractiu.

Josep Matas (1983) descriu els primers anys del segle XVI i fins mitjans del segle XIX com una petita era glacial amb una disminució de les temperatures i un augment de les pluges (...)

El sistema d’aquesta activitat, com descriu Lluís Soler, és el següent:

1. En el curs de l’aigua es construïa una resclosa per desviar-la a unes basses, no gaire fondes, netes  i construïdes en una zona obaga.
2. Aquí és on l’aigua es glaçava i els treballadors tallaven el gel amb serres i en feien “pans” de gel. S’establien unes mesures generals pels pans que solien pesar 62.4 kg.
3. Els pans es transportaven fins els pous.
4. Un pas previ, però, era l’aïllament del pou. El material aïllant utilitzat era el boll: fullaraca, palla, bruc i joncs. Amb ell es recobria el pou i també es col·locava entremig dels pans perquè no es soldessin.
5. Entre els diferents pisos de pans també s’hi col·locava rama per salvar-los de l’aiguadeix. En definitiva un pou contenia el mateix volum de gel que de boll.

Tot el procés d’empouar el gel es feia de matinada i d’octubre a febrer; així s’asseguraven les baixes temperatures per conservar millor el gel. Quan tota aquesta operació havia finalitzat es tapava la porta d’empouar del pou i només es podia tenir una visió de l’interior a través de la finestreta. Al maig s’obria el pou i es comercialitzava el gel.

Amb el transport es perdia certa quantitat del producte per això sempre es pesava i es pagava quan aquest havia arribat a destí. Es prenien mesures preventives com col·locar els pans en caixes de fusta amb boll, realitzar el recorregut de nit, etc. Soler ens parla del cas d’un vaixell que salpà de Barcelona amb 144 quintars de gel i arribà a Palma amb 67 quintars.

Al segle XX amb el naixement d’una nova tecnologia capaç de fabricar gel artificial es va abandonant l’activitat en els pous de glaç. Segons Maspons i Camarasa el gel natural es va veure gravat amb uns drets més elevats que l’artificial i el seu consum va anar minvant. Bover també apunta que l’aparició del gel artificial fou la causa del declivi del gel natural fins a la seva desaparició.

A més a més, de l’ús del gel com a producte de luxe (refrescant de begudes i per fer gelats) el gel també té altres usos com a conservador d’aliments i en aplicacions medicinals. Era un producte amb un mercat garantit."

Text dxtret de VV.AA (1997), Associació d’Acció pel patrimoni. Inventari del patrimoni etnològic del massís de les Gavarres: Gavarres, Memòria i Futur (1994-1997). Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. IPEC a https://webs.uab.cat/megalits/pous-de-gel/ (2024)