Fa més de 4.000 anys que les civilitzacions del Pròxim Orient ja utilitzaven la neu i el glaç per conservar els aliments. Aquestes tècniques de refrigeració es difongueren per tot el Mediterrani en temps dels grecs i els romans. Més endavant, a l'edat mitjana, el gel era considerat un producte de luxe, limitat a reis i nobles. El gel es va generalitzar a Catalunya i va passar a ser un producte de la vida diària a la segona meitat del segle XVI. Un dels procediments més habituals i majoritaris era crear pous de glaç.
El glaç conservava, curava i refrescava el vi de les tavernes. S'utilitzava per conservar el peix i altres aliments delicats i per elaborar refrigeris, gelats i productes de pastisseria de luxe; s'aplicava com a pegat per al tractament de febres, cremades, hematomes, hemorràgies i fractures, i es receptava com a beuratge purificador. Als segles XVII i XVIII es va estendre la creença que el glaç i la neu tenien valor alimentari i ajudaven a pair. La falta de neu provocava la mateixa alarma que la falta de pa.
Les temporades d'empouar i desempouar.
El glaç se solia empouar a l'hivern, coincidint amb l'època de menys activitat agrícola, ja que resultava fàcil trobar mà d'obra temporal i els jornalers podien obtenir uns ingressos complementaris. Al pic de l'hivern calien desenes de persones treballant intensament per embassar, serrar, picar, traginar, empouar i embollar el glaç d'un pou de les dimensions del de Vilanna. Es treballava en unes condicions duríssimes i a preu fet. Els picadors de glaç cobraven 6 sous per jornal a mitjan segle XVII.
Text extret del llibre "El Pou de Glaç de Vilanna" de Lluís Solé i Perich.
|
