Refugi antiaeri de Sant Adrià de Besòs
Sant Adrià de Besòs, objectiu de les bombes a la Guerra Civil L'any 1930, Sant Adrià de Besòs es trobava immersa en un important desenvolupament industrial, urbanístic i demogràfic. Grans indústries (entre les quals destacaven les dues centrals elèctriques) ocupaven el 15% de la superfície del municipi, atretes per tres factors determinants: la proximitat amb Barcelona i Badalona, la desembocadura del Besòs (on l'aigua de mar permetia refrigerar les instal·lacions) i la facilitat de fer arribar el carbó a les seves plantes gràcies al ferrocarril. Aquestes centrals, que garantien el subministrament a Barcelona i part de la seva àrea metropolitana, van resultar ser objectius militars prioritaris a partir de l'esclat de la Guerra Civil, l'estiu de 1936. L'Aviazione Legionaria italiana, aliada de Franco, va enviar els seus bombarders des de Mallorca durant tota la guerra (i a principis de l'any 1939, la imminent arribada de les tropes franquistes va portar els avions alemanys de la Legió Cóndor). La població civil adrianenca, com la d'altres indrets amenaçats de Catalunya, va construir diversos refugis antiaeris per aixoplugar-se de les bombes, sota la direcció de l'enginyer municipal, Joan Maymó. Un d'aquests refugis, situat a la placeta Macià, s'ha recuperat museològicament per poder reflexionar avui sobre la pau sense resignar-se a l'oblit. | ||||
| ||||
Pla de Besòs, sota les bombes El resultat dels bombardeigs que va rebre Pla de Besòs (nom del municipi durant la Guerra Civil) és esfereïdor. 39 morts comptabilitzats, 36 edificis destruïts i 198 molt malmesos. Cada pava, que era com popularment s'anomenaven els bombarders trimotors italians, podia portar una càrrega de bombes que oscil·lava entre els 1.500 i els 2.000 kg, les quals solien ser de dos tipus: les incendiàries, de fins a 20 kg cadascuna, i les explosives, que podien arribar a pesar 250 kg (tot i que les més utilitzades pesaven 100 kg). Els atacs directes sobre la població civil de l'aviació franquista van obeir principalment a dues causes: la poca precisió dels bombardeigs sobre les fàbriques, que afectava gran part dels barris obrers que les envoltaven (com el de Sant Joan Baptista) i l'aplicació de la guerra total aèria, concepte estratègic assajat a la Guerra Civil espanyola per les potències feixistes que donaven suport a Franco, i que pretenia convertir els habitants de pobles i ciutats de la rereguarda en objectius militars, per tal de provocar una davallada important en la seva moral i accelerar-ne la rendició. Aquest concepte, que es va desenvolupar a la Segona Guerra Mundial, encara es fa servir en conflictes armats en l'actualitat. Els mitjans de defensa antiaèria Barcelona i la seva àrea metropolitana disposaven d'un sistema de protecció contra atacs aeris ben minso: es componia principalment de reflectors o focus de gran potència per detectar els aparells enemics que atacaven emparats en la foscor de la nit, i algunes bateries antiaèries, equipades sovint amb canons soviètics (la més important estava al barri del Carmel). Alguns terrats comptaven també amb metralladores pesants. Com que el radar encara no existia (el van inventar els aliats a la Segona Guerra Mundial, l'any 1941), l'apropament dels bombarders enemics s'havia de fer visual i acústicament en estacions avançades que informaven als nuclis habitats sobre l'aproximació de l'aviació enemiga. Aleshores s'activaven les sirenes a pobles i ciutats, que convidaven els veïns a dirigir-se als refugis. | ||||
El refugi antiaeri de la placeta Macià Davant els repetits atacs aeris sobre la població civil adrianenca, l'Ajuntament de Pla de Besòs va prendre la decisió l'any 1937 d'impulsar la construcció de refugis antiaeris a diversos indrets de la vila: el de la placeta Macià, acabat l'any 1938, va ser el més ben enllestit de tots els refugis de la vila. Es va construir, com molts altres a Catalunya, amb la cooperació de l'Ajuntament i dels veïns, que es posaven a la feina a les cinc de la tarda, quan els paletes de la brigada plegaven. Les autoritats franquistes van clausurar-lo el març de 1939: no tornaria a entrar-hi la llum fins a la seva recuperació l'any 2006. Text: Ajuntament |
