Museu del Barroc de Catalunya a Manresa ***
|
Pintures, escultures i músiques combinades amb audiovisuals i efectes de llum, ofereixen un viatge fascinant per la cultura, el paisatge i l'art dels segles XVII i XVIII. El món es va fer barroc i Catalunya, també; de Bernini a Martínez Montañés i Zurbarán, de Velázquez a Rubens i Rembrandt, aquesta sensibilitat artística va esdevenir també una època. Calderón de la Barca i Descartes van conviure en uns temps únics on van sorgir diferents gèneres, mecenes i models vinculats a l'art barroc que va escampar-se per Europa, Amèrica i Àsia. La Catalunya dels segles XVII i XVIII, sacsejada per epidèmies i crisis, devastada per la guerra dels Segadors, mutilada pel tractat dels Pirineus i derrotada a la guerra de Successió, va viure anys complexos. Amb el pas dels decennis, però, també va experimentar un notable desenvolupament comercial i preindustrial, nascut d'un major intercanvi mercantil per la Mediterrània i de la progressiva arribada als ports d'Amèrica. A poc a poc, el país s'obria al món amb una nova mirada. Són segles de religiositat encesa i, alhora, d'aparició d'una nova classe, la burgesia, dues pulsions socials que aniran acompanyades d'una passió constructiva de monestirs i palaus, d'esglésies i mansions. Segles d'un art que embolcallarà aquesta època apassionant de canvis, uns temps en què es consoliden els fonaments de la nostra societat. El barroc, un paisatge apassionant Els segles XVII i XVIII van veure com el barroc s'escampava arreu del país, per ciutats, viles marineres i llogarets muntanyencs, tot construint un paisatge estètic fascinant i vigorós. La relació del país amb el barroc, però, és un dels misteris més apassionants de la nostra cultura, una història carregada de silencis i mitges veritats que han marcat la percepció d'aquest moviment cultural. El pas del temps va ser cruel amb el nostre barroc; sovint menystingut, a voltes vexat i, moltes vegades, negat, aquest patrimoni artistic es va associar amb un ampli període històric, l'anomenada decadencia. Ubicat entre l'esplendor renaixentista i el sorgiment de la Renaixença, marcat per la desfeta del 1714, valorat des de paràmetres estètics de filiació classicista, allunyat de l'elitisme selecte que, amb freqüència, cert públic busca en contemplar una obra artística, el barroc català va ser valorat, en moltes ocasions, com una manifestació artística menor. Res més lluny de la realitat. El barroc català és captivador per la seva diversitat, per les llums tombres que el conformen, per arribar arreu del país, per haver capturat els batecs d'una època conflictiva. Un art potent i viu que, més enllà de prejudicis arrossegats durant segles, esdevé una sorpresa enlluernadora. Apassionant. Catalunya esdevindrà territori barroc, i en ell confluirà l'art modest i sincer amb l'opulència més enlluernadora, la tasca curosa i senzilla de l'artesà amb la brillantor de l'artista. Un art que s'escamparà per tot el pais fins a esdevenir un dels eixos de la nostra identitat. Uns segles daurats. Temps de canvis, temps de creativitat El barroc del país és fruit d'una època efervescent, carregada de pulsions i de canvis, on moviments conservadors com la Contrareforma i l'Absolutisme conflueixen amb els corrents de pensament que articulen l'empirisme i el racionalisme i que creen els fonaments de l'època moderna. Una bona nòmina d'artistes, amb destacats corpus productius, ens proporcionen teles, talles, relleus, nous edificis i arquitectures efímeres i gravats d'una qualitat excepcional; noms com Pujol, Sala, Sunyer, Viladomat, Juncosa, Tramulles, esdevenen referents artístics d'una època on sorgeixen diferents gèneres, diversitat de mecenes i l'arribada de nous models vinculats a un barroc que esdevé un art global. No ens podem permetre considerar els segles XVII i XVIII, com sovint s'ha fet, com un període decadent, llòbrec i negral, uns temps que manifesten una feblesa cultural a Catalunya. Les obres que trobarem en aquestes sales, commovedores i excepcionals en la seva factura, desmenteixen de manera rotunda aquesta valoració negativa; és més, en elles descobrirem una pulsió que genera una manera d'estar en el món que pervindrà fins als nostres dies. El barroc català és un patrimoni d'enorme fermesa, a la recerca de nous camins expressius, un art esplendorós que esmicola les mirades simplificadores i reduccionistes. Text extret de www.museudelbarroc.cat |
