Torre Lluvià de Manresa
|
La Casa Lluvià s’aixeca com un petit poema de pedra enmig de Manresa. Projectada el 1908 per l’arquitecte modernista Ignasi Oms i Ponsa, va ser construïda com a residència per a l’advocat Francesc Lluvià i Llobet, un dels personatges destacats de la burgesia local. Durant dècades va ser llar, refugi i símbol, fins que el pas del temps la convertí en peça patrimonial imprescindible. L’edifici, d’un modernisme sobri però fantasiós, combina pedra, maó i forja en una composició de gran elegància. La tribuna angular, que avança cap al carrer com si volgués tocar la llum, és la seva gran protagonista. Les finestres apuntades, el treball delicat de les baranes de ferro i el coronament ondulant del terrat evoquen un neogòtic reinventat, més sensual i menys solemne. També són molt identificatives les dues torres coberta amb teules vidriades. A la façana, els motllurats geomètrics i les textures artesanes parlen de l’ofici i del gust d’un temps que confiava en la bellesa. A dins, l’escala noble conserva la gràcia dels paviments hidràulics i la calidesa de la fusta antiga. Tot plegat respira una mena de quietud, com si l’edifici sabés que forma part de la memòria íntima de la ciutat. La Casa Lluvià és això: història i art condensats, una peça menuda que manté viu el fil d’un modernisme que, a Manresa, també va saber somiar. |
Curiositats
|
A Manresa, només cal aixecar la vista quan passegem pel centre històric o pels carrers que envolten el Passeig Pere III per descobrir un art discret però profundament arrelat: l’esgrafiat. Aquesta tècnica ornamental, que transforma les façanes en autèntics llenços arquitectònics, ha deixat petjada en diversos edificis modernistes i noucentistes de la ciutat, convertint-se en una de les formes d’expressió més singulars del nostre patrimoni urbà. L’esgrafiat té una aparença senzilla, però amaga un procés artesanal meticulós. Els mestres aplicaven dues (o més) capes d’arrebossat de colors diferents i, amb punxons i espàtules, rascaven la capa superficial quan encara era tendra per revelar la capa inferior. El resultat eren motius vegetals, geomètrics o heràldics, sempre adaptats al ritme i proporció de la façana. Aquest joc de negatius i positius, de matisos i relleus, donava profunditat als edificis i aportava elegància sense necessitat de grans escultures. Era una solució artística assequible, duradora i molt popular entre finals del segle XIX i les primeres dècades del XX. |
Població: Manresa
