Escultura de l'escriptor manresà Joaquim Amat-Piniella a Manresa
|
El conjunt escultòric dedicat a l'escriptor manresà Joaquim Amat-Piniella es va instal·lar el 20 de febrer de 2013, a la terrassa del Casino. Promoguda per Òmnium Cultural, és una obra de l'escultor manresà Ramon Oms, que va estar present en el moment de la col·locació. Es va finançar en gran part amb aportacions populars. Va ser l’acte preliminar de la celebració del centenari del naixement d'Amat-Piniella coincidint amb la Festa de la Llum. Feta en bonze l’escultura representa a l’intel·lectual assegut mirant el passeig mentre pren un cafè tranquil·lament. Enfront mateix del Casino, a la vorera del Passeig, trobem una placa en record a l’insigne escriptor. Joaquim Amat-Piniella és un home a qui la història obliga a desviar el destí. El 1937, en plena Guerra Civil, s’incorpora a l’exèrcit republicà. Tres anys després, el 1940, el món s’estreny fins a convertir-se en un nom: Mauthausen, el camp d’extermini on serà deportat i on aprendrà que la supervivència és una forma extrema de memòria. D’aquella experiència neixen dues obres que formen un díptic de foscor i esperança: K.L. Reich, la novel·la que revela l’horror amb una serenitat que commou, i Les llunyanies, setanta-una poesies escrites entre el fred, el silenci i l’instint de seguir sent. Són textos que no només expliquen, sinó que respiren; que no només narren, sinó que retenen la vida enmig de la mort. Als anys cinquanta, Amat-Piniella reprèn l’escriptura amb títols com El casino dels senyors, Roda de solitaris i La pau a casa. Però sota la superfície de la quotidianitat batega una altra història: la d’un home que ja no pot mirar el món amb la ingenuïtat d’abans. La seva ironia és un escut; el seu humor, una forma fràgil de resistència. El 1966 publica La ribera deserta, i amb aquesta novel·la comença un silenci dens, gairebé mineral. És la renúncia d’un escriptor tocat per dues guerres i per un exili interior que mai no s’acaba. De retorn a la seva ciutat, descobreix que el passat no sempre permet arrelar de nou. Així es tanca la trajectòria d’Amat-Piniella: amb una veu que s’apaga, però que deixa rastre. Un home que va escriure des de les ferides, i que va convertir la memòria en una forma de llum per als qui vindran després. “Foren els ulls terriblement cansats de l’Amat-Piniella allò que més coses em van saber dir del que havia significat l’infern nazi” (Montserrat Roig). |
