Església de Crist Rei a Manresa

L’església de Crist Rei es va començar a construir l’any 1942, en plena postguerra, quan el bisbe Joan Perelló va col·locar-ne la primera pedra. El nou temple havia de substituir l’antiga església de Sant Pere Màrtir, enderrocada durant la Guerra Civil. La seva construcció s’emmarca de ple en el primer franquisme, un període en què el règim va impulsar edificis religiosos d’estil historicista i neogòtic per projectar una imatge de continuïtat amb la tradició catòlica i reforçar l’autoritat moral que pretenia representar.

El primer projecte, obra de l’arquitecte Alexandre Soler i March, plantejava un temple de grans dimensions amb tres naus: una de central, ampla i imponent, i dues de laterals més petites. De fet, Soler i March havia previst que aquestes naus laterals es convertissin en dues torres, una de les quals havia de fer de campanar. La seva mort l’any 1949 va deixar l’obra en mans de l’arquitecte manresà Josep M. Armengou, que va adaptar i continuar el projecte.

La façana exterior mostra clarament l’organització interna del temple. La nau central, molt més destacada, compta amb una gran escalinata i un pòrtic que condueix a una terrassa superior. A partir d’aquesta alçada s’obren tres finestres d’estil goticitzant, de tres i dos lòbuls.

El coronament amb una creu reforça la dedicació del temple al Crist Rei, una advocació especialment promoguda durant el franquisme, ja que simbolitzava el poder espiritual i l’ordre social que el règim volia associar-se.

La invocació a Crist Rei va esdevenir un recurs funcional que associava la figura de Crist amb la causa del moviment insurreccional franquista, reforçant el discurs d’ordre, unitat i lluita espiritual que el règim aspirava a representar. S’apel·lava a la defensa de la fe davant aquelles doctrines que eren percebudes com a contràries a la religió i, especialment, al catolicisme.

Les parts laterals del frontis, més baixes i desiguals, estan construïdes en maó amb encoixinats a les cantonades, mentre que el cos central està treballat en pedra.

Finalment, el temple va ser beneït l’any 1957, culminant un procés de construcció llarg i estretament lligat al context polític i religiós de la dictadura franquista.