Quiosc de l'Arpa de Manresa

A principis del segle XX, quan llegir el diari era gairebé un ritual  i les ciutats començaven a transformar-se amb l’empenta industrial i burgesa, els quioscos esdevenien petites illes de modernitat. Eren punts de trobada, espais on els veïns s’aturaven per comprar la premsa del dia i intercanviar unes paraules amb el venedor. En aquell moment, el diari no era només informació: era un símbol de progrés, un tros de món que arribava als dits, i que molts gaudien amb un cert aire romàntic, com qui obre una finestra a la modernitat.

En aquest context va néixer el quiosc modernista de l'Arpa que, encara avui, forma un conjunt harmoniós amb la casa veïna, la coneguda “ca la Buresa”, a la mateixa plaça. La seva presència discreta però elegant explica, millor que cap titular, aquell afany de les ciutats per embellir-se i exhibir refinament. Construït el 20 d’abril de 1917 per la raó social “Salles i Amat” és una obra de Josep Firmat Serramalera. Substituïa un antic quiosc de fusta obra d’Ignasi Oms i seguia de prop el model del famós quiosc de l’Anís del Mono, projectat per Josep Puig i Cadafalch a l’estació de Badalona.

Tot i les seves reduïdes dimensions —una planta quadrada de 2,20 per 2,20 metres i una alçada interior de 3,2 metres— la construcció desprèn una personalitat extraordinària. El basament de pedra, treballat amb motius geomètrics i florals, sembla arrelar la petita edificació al terra, com si volgués recordar la solidesa del món imprès. Damunt seu, un cos de fusta i vidre ofereix transparència i lleugeresa; era des d’aquí que els diaris, perfectament col·locats, cridaven l’atenció dels vianants amb els grans titulars de la premsa nacional.

La transició cap a la coberta s’aconsegueix amb una franja d’ornamentació concebuda com un capitell, un detall que reafirma el llenguatge arquitectònic classicitzant però amb sensibilitat modernista. La teulada, d’alumini gofrat i amb una elegant volta de canó en forma de creu, culmina en un treballat element de ferro que aporta esveltesa i darrera pinzellada artística al conjunt.

Imaginar-lo en els anys vint o trenta és veure un petit far de notícies enmig de la plaça: el venedor obrint de matinada, els primers lectors fullejant cròniques polítiques, poemes publicats als suplements i notícies internacionals que arribaven amb retard però alimentaven fascinació i debat. Aquest quiosc no era només un lloc per comprar diaris; era una peça viva de ciutat, testimoni d’una època en què la premsa escrita marcava el pols de la societat i en què, entre titulars i paper d’imprenta, es vivia una forma de romanticisme que avui costa de recuperar.