Monument al rei Pere III el Cerimoniós a Manresa
El vincle entre Pere III el Cerimoniós (1319–1387) i Manresa és profund i determinant en la història de la ciutat. El rei no només hi va intervenir políticament, sinó que la seva relació amb Manresa va deixar episodis clau que han marcat la memòria col·lectiva, les institucions locals i fins i tot llegendes que perduren. A finals del segle XX, Manresa va recuperar una part del seu passat medieval gràcies a l’escultura de Pere III el Cerimoniós que presideix un dels espais de la ciutat. L’obra, realitzada pel reconegut artista manresà Ramon Majà a partir dels esbossos i orientacions del mestre escultor Frederic Marès, arribà a la ciutat com una donació de Caixa Manresa l’any 1989, reforçant el vincle entre patrimoni, identitat i mecenatge cultural.
La representació és d’un realisme solemne. El rei apareix dret, amb la corona que simbolitza la seva autoritat, la cuirassa que recorda les tensions bèl·liques del seu temps i un escut que evoca el poder i la responsabilitat que portava sobre les espatlles. És la imatge d’un monarca sever i meticulós, fidel al sobrenom de Cerimoniós, però també d’un governant que va marcar de manera decisiva la història de la Catalunya del segle XIV.
|
Un dels moments que va deixar més petjada a la ciutat fou l’arribada de l’aigua a la ciutat. A mitjans del segle XIV, mentre Europa vivia temps convulsos, Manresa protagonitzava una de les obres d’enginyeria més ambicioses del país: la construcció de la Sèquia, el canal que havia de portar l’aigua del Llobregat fins a la ciutat. El projecte, aprovat pel rei Pere III el Cerimoniós l’any 1339, portava la firma del mestre d’obres barceloní Guillem Catà, i representava molt més que una infraestructura hidràulica: era una aposta per la supervivència i el creixement de la ciutat. 30 d’agost de 1339. Concretament el rei Pere III va atorgar la concessió el 30 d’agost de 1339, per conduir l’aigua a Manresa des d’allà on calgués, i podent-la fer passar pels termes i llocs que sigui precís. Però el camí no seria fàcil. Poc temps després d’iniciar-se els treballs, el bisbe de Vic, Galzeran Sacosta, va interposar-se frontalment a l’obra, temorós que la canalització afectés els drets senyorials que tenia sobre Sallent. El conflicte va encendre una batalla política i espiritual que va traspassar els murs de Manresa. El 1340, els consellers de la ciutat foren excomunicats, i l’any següent la ciutat va arribar a estar interdicta, un càstig eclesiàstic que paralitzava la vida religiosa i accentuava la pressió sobre els seus habitants. La Sèquia quedava, així, aturada. Però Manresa no estava disposada a renunciar a un projecte vital. L’any 1345, amb l’arribada del nou bisbe Miquel de Ricomà, les tensions començaren a afluixar. I és llavors quan la tradició situa un episodi que ha marcat la identitat de la ciutat fins avui: l’aparició d’una llum misteriosa, vinguda de Montserrat i entrant a l’església del Carme, interpretada pels manresans com un senyal diví que avalava la continuació de les obres. És l’origen de la Festa de la Llum, un dels grans símbols de la ciutat.
Amb el conflicte religiós resolt i la determinació intacta, les obres de la Sèquia avançaren durant dècades fins culminar-se l’any 1383, convertint-se en una obra mestra de l’enginyeria medieval catalana. Més de sis segles després, aquell canal continua portant aigua a Manresa, recordant la tenacitat d’una ciutat que, entre excomunions, disputes de poder i llegendes de llum, va saber defensar el seu futur gota a gota. |
