Charles d’Espagnac o d’Espagne, noble i militar francès, fou conegut a Catalunya com a Comte d’Espanya i a Espanya com a Carlos de España. Ostentà els títols de marquès d’Espagnac i baró de Ramefòrt a França, Grande i comte d’Espanya. Ultrarreaccionari, es va distingir en la Guerra del francès i al servei del rei Ferran VII, durant la restauració absolutista, en la que fou Capità general de Catalunya (1827-1832). En morir Ferran VII i esclatar el conflicte carlí, el 1838 es posà al costat del pretendent Carles Maria Isidre de Borbó durant la Primera Guerra Carlina i comandà les forces carlines a Catalunya, a instàncies de la Junta de Berga. En aquesta posició seguí demostrant un caràcter cruel i arbitrari (incendis d’Olvan, de Gironella i dels afores de Berga en el mateix territori carlí). Nombrosos caps carlins moderats catalans s’exiliaren fugint de la violència criminal del comte. Tot això, juntament amb la manca d’èxits militars, provocà que fos destituït i fugí a França, on fou capturat i empresonat. Fugit, retornà a Catalunya on fou virtualment detingut per la Junta de Berga que n’ordenà la conducció per un escamot armat fins a Andorra. Tanmateix, els mateixos escortes el van assassinar a prop d’Organyà, sobre el Pont d’Espia, estrangulant-lo i llençant el seu cos, lligat amb una roca, al riu Segre, sembla que amb el coneixement dels dirigents carlins catalans, com el Ros d’Eroles i d’altres, així com de la pròpia Junta de Berga.
|
