L'any 1971, Sebastià Juan i Arbó a “Los hombres de la tierra y el mar”, relatava: "Des de La Torreta es contempla en vast panorama tot l'escenari on va transcórrer la meva infància. La mar s'obre davant dels ulls en una ampla visió; a la dreta es veu el Montsià, altíssim, allunyant-se paral·lel al mar, per morir no lluny en ràpid descens davant de les Cases d'Alcanar; entre el Montsià i la mar, la cinta blanca de la carretera s'allunya a través dels horts i els conreus d'olivera. Allà, lluny, en dies molt clars, puc veure la silueta de Peníscola, dibuixada dins de la mar.
Pel cantó oposat es descobreix l'ampla extensió de la ribera, veig les masies i els caserius sembrats en tota la seva extensió; els canals i els estanys, entre el to daurat dels arrossars i de lluny l'Ebre, com una cinta brillant, descrivint corbes pel mig de la immensa vall, camí de la mar.
Prop del riu, un braç de terra penetra per les aigües, avança en una àmplia corba enfront de Sant Carles.
La mar, dintre d'aquest braç de terra forma una immensa badia. Les aigües estan quietes; la seva respiració és mansa i tranquil·la, com un lleu alenar, com una tènue mort de les onades a la vora. Els colors de l'aigua, sempre bellíssims, sobre una suavitat gairebé irreal, canvien contínuament segons el vent, segons el color del cel que s'hi reflecteix i segons la profunditat de l'aigua, sempre escassa, que forma amb els seus jocs diversos el més meravellós dels espectacles.
Aquí i allà, per la badia, es veuen les barques de pesca, amb les veles llatines avançant lentament, al cel, a l'horitzó, voguen uns núvols lleugers; al mar, es veuen córrer les seves ombres sobre la superfície llisa.
Aquí, als meus peus, a tocar de la meva mà, veig Sant Carles. És un matí clar, després de la pluja. El poble apareix límpid, obert, visibles els més petits detalls. Des d'aquí veig l'ampla alameda, alameda sense aubes. Veig l'oberta plaça formant quasi una creu amb l'alameda; els amples carrers que porten a la mar, la torre de l'església, les fàbriques, el port."
|
