| |||||||||
PODEU VISITAR-LO VIRTUALMENT EN 360º
| |||||||||
| |||||||||
A meitat del segle XIX la torre fou reformada per convertir-la en una torre de telegrafia òptica. Era la primera torre situada a Catalunya de la línia que comunicava València amb Barcelona. Comunicava amb la torre de l'església de Vinaròs al sud i al nord amb la torre dels Carles d'Amposta, també coneguda com del Delta o del Mas dels Culs -una riuada a meitat segle XX la va fer desaparèixer totalment-. Per unir València amb Barcelona es van projectar un total de 30 torres. El tram València-Castelló i Tarragona- Barcelona va arribar a funcionar de forma no oficial a meitat segle XIX. Però el tram que unia Castelló i Tarragona i que travessava el delta de l'Ebre sembla que mai va arribar a posar-se en funcionament; la causa fou clarament militar ja que aquesta zona estava dominada pels carlins que estaven enfrontats amb els lliberals precursors d'aquestes modernes xarxes de telegrafia òptica militar. Amb motiu dels "25 anys de pau" després de la guerra civil a la part superior de la torreta es va instal·lar una impressionant imatge del Sagrat Cor que es divisa des de qualsevol indret de la contrada. A la base també es va ubicar una creu homenatge als caiguts de grans dimensions que fou suprimida l'any 2017.
| |||||||||
| |||||||||
| |||||||||
L'any 1971, Sebastià Juan i Arbó a “Los hombres de la tierra y el mar”, relatava: "Des de La Torreta es contempla en vast panorama tot l'escenari on va transcórrer la meva infància. La mar s'obre davant dels ulls en una ampla visió; a la dreta es veu el Montsià, altíssim, allunyant-se paral·lel al mar, per morir no lluny en ràpid descens davant de les Cases d'Alcanar; entre el Montsià i la mar, la cinta blanca de la carretera s'allunya a través dels horts i els conreus d'olivera. Allà, lluny, en dies molt clars, puc veure la silueta de Peníscola, dibuixada dins de la mar. Pel cantó oposat es descobreix l'ampla extensió de la ribera, veig les masies i els caserius sembrats en tota la seva extensió; els canals i els estanys, entre el to daurat dels arrossars i de lluny l'Ebre, com una cinta brillant, descrivint corbes pel mig de la immensa vall, camí de la mar. Prop del riu, un braç de terra penetra per les aigües, avança en una àmplia corba enfront de Sant Carles. La mar, dintre d'aquest braç de terra forma una immensa badia. Les aigües estan quietes; la seva respiració és mansa i tranquil·la, com un lleu alenar, com una tènue mort de les onades a la vora. Els colors de l'aigua, sempre bellíssims, sobre una suavitat gairebé irreal, canvien contínuament segons el vent, segons el color del cel que s'hi reflecteix i segons la profunditat de l'aigua, sempre escassa, que forma amb els seus jocs diversos el més meravellós dels espectacles. Aquí i allà, per la badia, es veuen les barques de pesca, amb les veles llatines avançant lentament, al cel, a l'horitzó, voguen uns núvols lleugers; al mar, es veuen córrer les seves ombres sobre la superfície llisa. Aquí, als meus peus, a tocar de la meva mà, veig Sant Carles. És un matí clar, després de la pluja. El poble apareix límpid, obert, visibles els més petits detalls. Des d'aquí veig l'ampla alameda, alameda sense aubes. Veig l'oberta plaça formant quasi una creu amb l'alameda; els amples carrers que porten a la mar, la torre de l'església, les fàbriques, el port." |