Església de Sant Genís de Pacs del Penedès

Sant Genís és una església parroquial al costat del cementiri, als afores del nucli urbà de Pacs del Penedès L'església de Sant Genís de Pacs va ser construïda el segle XVII, d'acord amb la inscripció que apareix a la façana (1669). En depenen la capella de Sant Pau apòstol i l'antiga parròquia de la Bleda.

És un edifici d'una sola nau, amb volta de creueria de sis arcs sobre mènsules i clau de volta a la capçalera. La volta de la nau és d'aresta. Els capitells presenten decoració escultòrica. El portal, en cos sortint, és de llinda, amb columnes i frontó amb decoració figurativa a l’interior (àngels sostenint custòdia i la data 16-69 als costats, coronat per una creu inscrita en una capelleta). El campanar és de base quadrada, amb finestres i coberta de pavelló.

A l'interior de l'església parroquial, entrant a mà esquerra, dins del petit recinte dedicat a baptisteri i tancat per una reixa, es conserva una pica baptismal,  tallada d’un bloc de pedra calcària molt tova, en forma de copa que fou trobada al fer unes obres per tal d'engrandir l'església per la banda de l'actual entrada essent utilitzada des d'aleshores com a jardinera en un racó de l'atri fins l’any  1984 que es diposità a l’interior de l’església. Actualment no es conserva el peu que deuria sostenir el vas de la pica i que acabaria de donar-li l'esmentada forma. El vas està dividit en dos parts: la superior de parets bastant convexes i la part inferior de parets còncaves i decoració agallonada.

A l’exterior del temple, situada al camí que va al barri de la Rectoria trobem una creu monumental que va ser alçada l'any 1945, tal com està inscrit en relleu al revers de la creu. A la part frontal hi ha el monograma de Crist. Segurament es correspon amb la celebració d’una Santa Missió o sèrie continuada de prèdiques, lliçons doctrinals i exercicis pietosos portats a terme durant alguns dies en una parròquia o localitat per un o uns quants sacerdots, anomenats missioners.

Després de la Guerra Civil aquets actes van agafar importància. L’única solució que se li oferia al poble derrotat i deprimit era agafar-se a la vida a través de la fe, convidant-lo a acudir en massa a les esglésies. Els sacerdots i l’autoritat civil franquista col·laboraven amb anuncis de catàstrofes o, fins i tot, amb amenaces de retornar al turment de la guerra. Amb la tortura psicològica i la por, l’èxit presencial estava assegurat. Durant aquells anys la “Santa Misión” esdevenia una exaltació dels “bons costums”, amb les seves estrictes normes, i de la dictadura del nacionalcatolicisme promocionada pel règim.