Carrer dels jueus de Sarral

Jaume Felip Sánchez a la seva obra “Els jueus de Sarral. Notes històriques (s. XIII-XIV)” ens parla que a Sarral, de manera similar que a Montblanc, ambdues  viles  de  senyoriu  reial,  les  primeres notícies de presència jueva no apareixen fins ben entrat el segle XIII (el primer jueu documentat és Roven Astruch el 1295). A bona part de la Catalunya Nova, excepte a les ciutats conquerides als sarraïns com Lleida i Tortosa, l’aparició de comunitats jueves fou un fenomen conseqüent a la voluntat del rei Jaume I d’afavorir el seu establiment a Catalunya i de la permissibilitat  que  el  monarca  mostrà  envers  la seva  arribada,  malgrat  les  disposicions  eclesiàstiques contra els jueus del moment. 

La  dedicació  principal  dels  jueus  catalans  era el préstec  de diner a interès o usura: ens consta per un document datat a la darreria de 1278 que els  homes de  Cabra,  Forès  i  Sarral,  es  queixaren al rei Pere II “el Gran” dels desmesurats interessos a què eren obligats en els préstecs dels jueus. El rei  ordenà  al  veguer  de  Montblanc,  Joan  Peris Sabata, que els homes del batlliu de Sarral no fossin obligats  a  pagar  més  interès  per  deutes  a  jueus que la quota màxima que estipulà el seu pare, el rei  Jaume  I,  del  15%  anual.

L’escassa demografia de Sarral condicionà la seva jueria, fent que fos molt modesta, sense formar una aljama (call)  o  comunitat  organitzada, i per tant no disposava de sinagoga,  fossar  o carnisseria pròpia i altres  serveis  com els  que  disposaven  les  comunitats  catalanes organitzades  en  aljames,  depenent  aquests sarralencs  de  les  aljames  veïnes  de Montblanc,  Valls,  Cervera,  Santa  Coloma o l’Espluga.

Malgrat que la jueria de Sarral era molt petita tingué un gran pes específic: el 1354 la cancelleria de l’infant Pere intervingué en la desmesurada taxació  feta  per  l’aljama  de  jueus  de  Montblanc als jueus sarralencs (als jueus de Sarral, que només eren tres, els havien adjudicat un pagament de 30 sous; en canvi, als jueus de Montblanc que n’eren més de vint, només els tocava pagar 20 sous) i el 1355 un tal mestre Samuel prestà deu lliures a l’infant Pere (oncle del rei Pere III i governador general de Catalunya durant  un  temps)  per  ajudar  a  les  despeses  de l’Armada reial.

El 1363 l’infant Joan, fill del rei Pere III, concedí a la vila de Sarral de poblar-la  amb  trenta  famílies  jueves,  procedents de llocs o aljames de senyoriu nobiliari i eclesiàstic  assegurant  als  jueus  nouvinguts  que  tot  el  que tractessin  amb  el  seu  procurador  restaria  ferm  i amb plena validesa. Un  dels  primers  jueus  que  acudí  a  Sarral  fou Astruc dez Portell, que era un metge i cirurgià llogat pel municipi per assistir a tots els malalts de Sarral i  el  seu  batlliu.  Astruc  dez  Portell  continuava  el  1378  actuant de metge a Sarral. Va morir el 1385, doncs un document d’aquella data indica que el seu fill i hereu Abraham dez Portell necessitava còpies dels instruments notarials d’obligació i deute a què eren obligades diverses persones al seu difunt pare.

La revolta antijueva de 1391 provocà la  desaparició  de  bona  part  de  les comunitats i aljames catalanes i la conversió obligada al cristianisme de les comunitats jueves. Respecte a Sarral, però, hi ha encara un esment genèric a població jueva el 1477 quan el  rei  Joan  II  feu  venda  a  carta  de  gràcia  de  la població de Sarral al seu fidel conseller i camarlenc Roderic  de  Rebolledo,  on diu  que ven  Sarral  amb  tots  els  “dominis  sobre  homes  i dones, tant cristians com jueus o sarraïns”. Però a Sarral ja feia gairebé un segle que no hi vivia cap jueu i  el decret d’expulsió signat  el 1492 pel rei Ferran II per al Regne d’Aragó i Catalunya ja no tingué cap mena d’efecte a la població sarralenca.