Fonts del terme d'Avinyó

Diverses i nombroses són les fonts que hi ha al terme d’Avinyó. En un catàleg que es va elaborar l’any 2003 es van inventariar 86 fonts. Del total, 17 eren fonts perdudes, mentre que 69 estaven més o menys ben conservades. D’entre aquest ampli conjunt de fonts podríem destacar la Font der la Rovirassa , la Font del Tomàs , la Font de Sant Jaume i la Font de Sant Marçal.

Font del Tomàs

La Font del Tomàs forma part d’una recollida i ombrívola zona de pícnic en un bonic indret amb les aigües de la Gavarresa que discorren a molts pocs metres d’aquest espai. L’espai compta amb 10 taules i banc que permeten gaudir d’un espai natural força tranquil. Juntament amb la Font de la Rovirassa, són les dues úniques fonts del terme municipal d’Avinyó que estan entre el paràmetres de les fonts que es poden considerar potables (menys de 25mg/l de nitrats) i les considerades lliures d’acció contaminant (menys de 10mg/litre de nitrats), i tan sols dues estan per sota d’aquest últim nivell, la Font del Vallès i la Font del Pla.

Avinyó - Font del Tomàs

Font de Sant Marçal de Relat

Dos poemes són la millor descripció que es pot fer d’aquesta font. El primer, un poema de Guerau de Liost diu així: “Déu te guard, vianant. Que t'imposi el Montseny / una mica d'amor i una mica de seny. / Ací tens una font que parlar-te podria. / Ací tens un pedrís clapissat de falzia. / La virtut del Montseny és aquest rajolí / que d'avets i de faigs la fullaca esbandí. / La virtut del Montseny es congria a l'altura. / Per ço té aquesta font una ullada tan pura / i la seva canal dóna l'eco planyent / de la fusta del bosc torturada pel vent.”

Avinyó - Font de Sant Marçal del Relat

L’altre poema, de Josep Vendrell , ens descriu la font d’aquesta manera: “Oh, formós rajolí!, / he vingut fins aquí / a cercar més amor i una justa mesura / per estimar tothom i la Mare Natura. / El teu cant, rajolí, és la pau i el bon seny / que m’imposa plaent la virtut del Montseny. / Ets la saba saborosa del preat anhel / que es congria en l’altura i és plorada pel cel. / A prop teu, la blancor de la neu / dels cimadals traspua / a dins del cor amb ton aigua tan clara i ben nua / d’allò mundanal que enganya i embruta. / Caminant solitari d’una perllongada ruta, / ara estic ací escoltant complagut i silent / el murmuri que fas / amb les branques, les fulles i el vent. / Deixaré, cordolgut, t’enyorada presència / i continuaré, sol, el meu llarg i curt camí; / oh, formós i senzill rajolí!, / però la meva ànima s’endurà l’essència / de la teva ciència, / i restaràs per sempre més amb mi !