L’origen etimològic de Montargull sembla ser la suma de mont d’en Argull, “muntanya d’Herculeus”. D’altres autors afirmen que prové de mont i de la paraula aràbiga arhúl (que té una variant arhil) i que significa “ovelles”. Montargull doncs voldria dir muntanya de les ovelles, qui sap en definit un espai on es concentraven els ramats transhumants en l’antigor.
|
Apareix en la documentació en un llistat de parròquies del bisbat de Vic que es va emetre entre els anys 1146 i 1154, tot i que no explícitament; es pot considerar que és una més de les citades “com altres esglésies”. Més determinant és la deixa que li féu l’any 1174 un tal Ferrer, cunyat de Gombau d’Oluja, consistent en el delme del domini que posseïa a Montargull.
El castell de Montargull s'ubicava als límits del castell de Queralt, formant part del seu extens terme i sent propietat de la família Gurb-Queralt. La primera referència documental és l'any 1078, quan Guillem Bernat de Queralt i la seva esposa Ermessenda van fer donació d'aquest castell a un grup de tres famílies amb una voluntat colonitzadora d'aquest territori. Tres anys més tard, Ermessenda va donar aquesta fortificació al seu fill Berenguer Guillem de Queralt.
|
No en tornem a tenir notícies documentals fins a l'any 1157, quan aquest lloc es va vincular primer a la família dels Oluja i després a la família Su, emparentats amb els Oluja. Van ser els germans Berenguer i Ferrer els primers que van adoptar i signar amb el topònim del lloc: Berenguer de Montargull o de Mont. Aquests germans van esdevenir benefactors de l'Orde del Temple l'any 1170, iniciant un període de cessions i donacions del terme de Montargull als templers de Barberà que va durar fins a l'any 1200. Si bé fins a mitjan segle XIII el castell de Montargull era de domini templer, fet ratificat en el testament de Pere II de Queralt l'any 1256. El seu fill Pere III de Queralt va mostrar discrepàncies i es van iniciar noves disputes sobre els drets d'aquest lloc, que van acabar amb la venda del castell, el poble i el terme de Montargull a la família Timor-Queralt per part dels templers.
En el fogatge de 1379 s'esmenta que Montargull comptava amb deu famílies i pertanyia a Dalmau de Queralt, dins de la vegueria de Cervera. En el cens de 1716 el nucli disposava de nou cases i una trentena de veïns, que es va ampliar fins a la quarantena durant els segles XIX i principis del segle XX.
|
|
Els Queralt van continuar sent els senyors de Montargull fins al segle XIX, quan amb l'extinció dels dominis senyorials va passar a formar part de Llorac. La darrera família que va viure a Montargull foren els de Cal Rei, abandonant el poble definitivament als anys 60. Actualment, Montargull es troba deshabitat i amb tots els seus habitatges en ruïnes; a excepció de N'església de Sant Jaume, l'únic edifici que es manté dempeus excel·lentment restaurat.
|
|
|
És un temple romànic de dues naus, una central de reduïdes dimensions i coberta amb volta de canó i coincident amb la porta d’accés. L’altra, coberta amb volta apuntada, es situa paral·lela i disposa d’unes dimensions una mica superiors; al final de la volta s’hi esculpí un petit cor. La separació entre naus s’efectua gràcies a un arc gòtic. A l’interior cal mencionar la presència d’una pica baptismal encaixada al mur.
A la façana es destaca el campanar d’espadanya i la porta d’entrada, de mig punt, amb una interessant sanefa esculpida al seu entorn.
|
|
|
|
|
|
|
|
