Església de Santa Maria de Vilafortuny de Cambrils

L’església de Santa Maria de Vilafortuny ha passat per tres moments al llarg de la història. El 1194 s’esmenta per primera vegada entre les esglésies de la arxidiòcesis a la butlla que el papa Celestí III adreçà a l’església de Tarragona. En aquest document es puntualitza que l’església parroquial de Vilafortuny era de la preceptoria o pròpia del preceptor de la catedral. Era la parroquial d'un terme no gaire poblat, format per masies esparses al voltant del castell de Vilafortuny. Aquesta església medieval estava situada arran de mar i sembla que es correspon amb les restes encara visibles a l’actual partida del Cap de Sant Pere.

El papa Gregori XIII davant el perill constant d’invasió i saqueigs barbarescs de la costa, uní l’any 1575 les esglésies de Vilafortuny i Barenys al seminari de Tarragona. El mateix any 1575 l’arquebisbe Gaspar Cervantes de Gaeta autoritzà els seus veïns a construir una església comuna per a poder-hi celebrar l’eucaristia vora el mas de l’Oliver (ara mas d’en Bosch), en un indret més allunyat de la costa. La nova construcció es bastí amb els enderrocs de les dues esglésies existents.

Finalment, quan es va construir la moderna urbanització de Vilafortuny, els seus promotors, van decidir alçar una nova església. L'església moderna de Santa Maria de Vilafortuny va ser projectada per Manuel Baldrich Tibau (Tarragona, 1911-1966), conegut per haver estat l'arquitecte de les Llars Mundet de Barcelona., amb la particularitat de comptar amb un claustre descobert annex.

Situada en una zona d' important desenvolupament urbanístic, és un temple de reduïdes dimensions, de construcció moderna en harmonia amb la tendència de les urbanitzacions que l' envolten. Construïda el 1966, és d'estil mediterrani, amb un claustre inspirat en esglésies colonials espanyoles. Presenta un pati annex en el qual se celebrin misses a l' aire lliure.