Vil·la romana de la Llosa de Cambrils

Al costat del Passeig Marítim de ponent trobem les restes arqueològiques de la vil·la romana de la Llosa. Els anys 1983-194 es van iniciar les primeres excavacions i entre 1990 i 2008 es van continuar, restant paralitzades totalment des de 2010. Els treballs arqueològics van posar al descobert les restes d’una vil·la romana, situada  estratègicament al costat d’un corrent d’aigua, molt a prop de la línia de mar i de la via Augusta, en una zona fèrtil per al cultiu. La vil·la de la Llosa ocuparia un solar més o menys rectangular d'uns 17500 m² (70 per 250 m), dividit en dues zones ben diferenciades: la pars rustica  o de treball i la pars urbana o residencial.

La zona més septentrional (pars rustica) amb una estructura en forma de U que podrien ser magatzems o estances pels esclaus que treballaven per a l'amo, caracteritzada per troballes de producció artesanal d'autosuficiència. Es dividia en petites estances de pocs metres d'ample sense cap connexió interna entre elles, totes tenien portes d'accés i gaudien una petita passarel·la exterior de porxos de fusta en la cara interna d'aquesta U per a cobrir-se del sol.

La zona més a tocar del mar (pars urbana), amb l'estructura principal o casa dels propietaris amb troballes més nombroses i més destacades. La residència dels amos, es distribuïa en estances certament petites, com ara els menjadors (biclinium i després el triclinium), sala de recepció, habitacions i estances, cuina, latrines, banys (caldarium, laconicum així com un frigidarium fora la casa en un annex cobert), pou, un forn on produir ceràmiques, un possible jardí i un petit hort per a l'horticultura.

La part residencial tenia també forma de U, però no tant pronunciada com la de la pars rustica i d'unes dimensions molt més grans i amb un gran porxo vorejant la cara interna de la U que faria de passadís i element connector entre estances.

Aquesta zona així mateix es pot subdividir en dos: la part més antiga (s I aC) i la seva posterior ampliació cap a l'interior, que va representar el punt de màxima esplendor (s. II dC). Aquesta estructura va arribar a assolir una claveguera pròpia aprofitant la zona més pròxima al barranc per a posar el dipòsit d'aigua de la cuina i la via de desguàs dels lavabos (latrinae).

Les estructures es van planificar de tal manera que la part interna de la U estigués al sud i aprofites les màximes hores de sol alhora que es protegien d’aquesta forma del fort ven característic de la zona.