Castell de Montclús a Sant Esteve de Palautordera ***

PODEU VISITAR-LO VIRTUALMENT EN 360º

Sant Esteve de Palautordera - Castell de Montclús

El castell de Montclús se situa al turó conegut com Serrat dels Moros, de difícil accés pel vessant nord. El lloc estratègicament ben situat havia estat ja aprofitat en època ibèrica com ho demostren les restes trobades d’un assentament d’aquesta època. Es comunica amb el municipi de Mosqueroles a través d'un estret corredor, voltat d'espadats a banda i banda, de parets pràcticament verticals de més de 30m de desnivell excepte per la banda de ponent, per on l'accés és més fàcil. Això fa que el castell tingui un ampli control visual sobre la via natural que travessa la vall alta del Tordera, en direcció a la comarca d'Osona, al mateix temps que té una bona comunicació visual amb altres castells de la comarca. La construcció del castell de Montclús data dels segles XI o XII, tot i que es feu sobre un bastiment anterior i vers el segle XIV es transformà el castell en palau.

El llinatge dels Montseny tingué aquesta baronia des de mitjan segle XI, com a feudataris de la comanda hospitalera de Sant Celoni. Entre 1230 i 1263 s'hi establí Guillem de Sesagudes, que es canvià el cognom pel de Montclús. Al 1275 fou traspassat a Ramon de Cabrera. El 1403 finalitzà la dependència feudal que mantenien els senyors de Montclús devers l'orde de l'Hospital de Sant Celoni, ja que Bernardí de Cabrera adquirí la senyoria major de l'esmentat feu dels hospitalers. A mitjans del segle XV el castell de Montclús era encara dels vescomtes de Cabrera.

El castell consta del recinte jussà del que es conserven restes del perímetre i les restes que es conserven de l’antiga capella de Santa Margarida i del recinte sobirà del qual destaquen els murs perimetrals i una poderosa torre cilíndrica assentada sobre una base en talús, en la part inferior del qual, s'observa una canalització que conduiria l'aigua recollida cap a una cisterna. L'actual recinte sobirà, de planta quadrada, conserva tres dels quatre murs perimetrals, amb diferents tècniques constructives. La torre, cilíndrica, que es conserva en l'angle nord-oest del recinte sobirà fou construïda amb còdols lligats amb morter de calç, i el seu interior està dividit en dos pisos, l'inferior, de gran alçada, és cobert per una volta de pedra; el superior està a nivell del camí de ronda, amb dues obertures en els murs i una gran obertura en el centre, d'accés a la planta inferior.

S’han portat diferents campanyes arqueològiques i de restauració: neteja de la vegetació de l'entorn (1996), arranjament d’accessos i escala per accedir a l'interior del recinte sobirà (1997), excavació dins el recinte sobirà (1998-1999). S'han documentat restes de murs dels segles XI i XII a l'interior del recinte sobirà, el qual patirà una gran transformació al segle XIII amb la construcció d'una nova fortificació bastida amb uns potents talussos sobre la muralla anterior. Durant el tercer quart del segle XIV es construeix un nou castell seguint els models de l'arquitectura gòtica, enderrocant pràcticament totes les estructures anteriors, però aquestes obres es van paralitzar i no es van finalitzar mai.

Durant la última campanya d'excavació, es va documentar en la torre dues fases d'ocupació, la primera entre els segles XI i XIII, moment de fundació de la torre, caracteritzada per la presència d'alguna estructura de combustió bastida amb grans còdols plans lligats entre si. La segona fase, el segle XIV, es caracteritza per la presència d'un paviment, de color groc verdós i amb taques fosques i just sobre aquest nivell es documenten una sèrie d'estrats d'enderroc relacionats amb l'abandó de la torre.

Com arribar a Castell de Montclús a Sant Esteve de Palautordera *** ?

Curiositats

Al lloc estan representades sis fases:
1. Fase ibèrica, representada per una canalització bastida amb còdols plans, de funció encara indeterminada, tot i que possiblement fou de recollida d'aigües pluvials.
2. Segles XI - XII. Es conserva un nivell de circulació i alguns retalls amb restes de morter i, a l'interior de la torre, on queden estrats i estructures d'aquest moment: la llar i estrats de cendres.
3. Segle XIII. Entre 1230 i 1265 Guillem de Montclús va establir la seva residència al castell, fet que va provocar reformes estructurals per tal de convertir una petita fortalesa romànica en un castell més gran per a viure-hi. Es documenta un edifici de planta rectangular, del qual només es coneixen els límits nord i sud, que va quedar en desús durant la segona meitat del segle XIV.
4. Segona meitat del segle XIV. Moment de transformacions per tal de convertir el castell en castell-palau. Es construïren muralles al nord i a l'oest i la torre cantonera entre aquestes; la reforma, però, no es finalitzà. El nivell de circulació va pujar en algunes zones, i es va construir en un pati central obert ordenat al voltant de la torre mestra.
5. Primera meitat del segle XV. S'inicià un nou projecte d'obres que comportà una reordenació dels espais interns del castell. Al voltant de la torre mestra (pati) es construïren nous edificis que amortitzaven el pati. Es construí un nou edifici al voltant de la torre, en el que quedava integrada, un altre espai amb un caire més senyorial, i un altre destinat a tenir-hi el bestiar.
6. Segles XVI - XVII. Un cop el castell va ser pràcticament abandonat i va perdre les seves funcions defensives i senyorials es convertí en runes, progressivament espoliades i algunes zones foren ocupades parcialment com a hàbitat en moments puntuals, en relació, sobretot amb tasques de camp. D'aquest moment es documenten restes d'enderroc i potser d'alguna ocupació puntual.