| ||||
PODEU VISITAR-LA VIRTUALMENT EN 360º | ||||
I DES D'UNA ALTRA PERSPECTIVA TAMBÉ VIRTUAL EN 360º | ||||
Dedicada als sants metges, sant Cosme i sant Damià. Data del segle XVII i fou restaurda l'any 1909. És d'una sola nau i a l'interior s'hi guarden unes pintures dels sants Abdon i Senen i de Sant Antoni de Pàdua. Gràcies a un estudi que el cirurgià Ramon Sola edita sobre la vila i l’anàlisi que efectuen Ramon Miró, Josep Gallart i Isidre Piñol, “Sobre l’ermita dels sants Cosme i Damià, patrons de la vila, comenta que està situada a l'altra banda del riu Gorgs, davant la porta anomenada dels Aubins. En un primer moment era un petit oratori i posteriorment a principis del segle divuit es va reformar fins a deixar-la tal com està avui dia en dia. Les imatges i altars dels sants daten del 1617. Destaca l’altar dedicat a S. Gregori el Gran, sufragat per Gregori Pibernat Miró, fill il·lustre del poble, inquisidor major del regne i confessor de Carles II, rei d’Espanya, per haver-se salvat miraculosament d’un naufragi. El quadre representa a Gregori Pibernat agenollat en actitud de pregària davant del Papa, en el mateix altar hi havia l’escut d’armes de l’esmentat Gregori que li va concedir el propi rei. El títol era a l’arxiu parroquial, ja que no va tenir successor legítim. Així mateix remarca la presència d’un altar amb els auspicis d’un vot que es va fer a la Verge del Carme.” | ||||
| ||||
"Aquesta ermita dedicada als germans màrtirs Cosme i Damià, data de final del segle XV o principi del XVI segons la documentació. Al segle XVIII, tal com diu R. Solà s’hi realitzaren grans reformes i ampliacions que li donaren la magnificència actual. Fins i tot, durant la construcció de la nova església entre 1744 i 1751, va ser utilitzada com a església parroquial segons posen de manifest les visites parroquials i els registres de batejos, matrimonis i defuncions dels registres parroquials. També hi foren enterrades cinc persones. L’ermita va tenir el seu màxim esplendor a final del segle XIX quan la pesta del còlera atacava a tot el país. Davant aquesta situació crítica els habitants de l’Albi van creure que l’únic que podien fer per salvar-se de la malaltia era resar. Els sants van escoltar les pregàries i a la població no va morir ningú d’aquesta malaltia.”
| ||||
Text: Miró Bernat, Ramon; Gallart i Fernàndez, Josep; Piñol Cerro, Isidre. «Albi a principis del segle XIX segons la "Descripción sucinta Histórico-topogràfica del término y villa" del cirurgià Ramon Solà Gaya». Trobades d’estudiosos de les Garrigues, [en línia], 2012, p. 63-81, https://raco.cat/index.php/TrobadesGarrigues/article/view/365165 | ||||