L'explotació del guix a Òdena: guixeres i forns ***

L’extracció del guix, sulfat de calci dihidratat, és possible en l’actualitat a Catalunya, a bona part de les formacions terciàries i triàsiques, que ocupen la quasi totalitat de la Depressió Central, la Serralada Transversal i extensions properes. La Depressió Central és constituïda per materials que foren dipositats en una mar que ocupava la zona compresa entre els Pirineus i l’antic Massís Catalano-Balear.

A aquesta mar confluïen uns rius pirinencs, i uns rius que provinents d’aquest gran Massís Catalano-Balear, desembocaven en aquesta mar interior, amb una orientació contrària a la xarxa mediterrània actual. A causa del plegament alpí, aquesta mar va quedar tancada i es va convertir en un gran llac interior. És en aquest moment quan es dipositen, per evaporació i precipitació, capes de sals i de guixos, com les que trobem a Òdena.

En l’actualitat es conserven pocs testimonis de l’explotació minera dels guixos de la conca d’Òdena. Encara trobem alguns forns de coure el guix, veritables joies de l’arqueologia industrial, situats a peu de les pedreres, prop del lloc d’extracció. A Òdena, al peu del camí de les baumes es conserven dues instal·lacions de la pedrera de la “Productora”. Els forns més propers al nucli d’Òdena són més antics i els més propers a la riera d’Òdena ja estaven adaptats al transport de la matèria primera en camions.

Un cop arrencada la pedra de la guixera, cada explotació disposava d’uns forns de coure, generalment oberts en un pendent del terreny per facilitar l’excavació d’una gran cavitat circular, recoberta de paret de totxo, semblant a un pou, i que feia uns quatre metres d’alçada; la boca superior coincidia amb un replà natural del terreny. A la part baixa del forn, s’hi deixava una boca, un portal, per poder carregar i descarregar la pedra i alimentar el foc de la cocció.

Dins de cada forn inicialment es construïa una volta feta amb pedra de guix plana, similar a les barraques de vinya rodones. Posteriorment, un cop situada la clau de la volta s’abocaven els "bolos" -pedra de guix grossa i irregular-, que es cobrien amb una capa de llenya estellada. El següents nivells es cobrien amb capes de pedra més petita, "matxaca" i llenya estellada fins arribar al nivell superior del forn, culminat amb capes de "ripio" i grava de guix.

A cada fornada, amb un foc seguit durant 11 o 12 hores, es feien servir de 110 a 120 fogots de llenya de pi, que s’introduïen per la boca del forn fent-los cremar uniformement. Quan cremava la segona estellada es deixava d’introduir fogots.

Com arribar a L'explotació del guix a Òdena: guixeres i forns *** ?

Curiositats

Els obrers de les guixeres eren experts per determinar, únicament pel soroll del foc a l’interior del forn i pel color del fum, quan la pedra ja estava totalment cuita. A continuació calia moldre la pedra que amb relativa facilitat es desgranava i convertia en pols. Fins l’arribada dels molins mecànics adaptats a aquesta activitat es feia a unes eres i es triturava el guix cuit amb els mateixos corrons de pedra que també s’utilitzaven per batre els cereals.

Parlar d'Òdena és parlar en un moment o altre de guix, d'un paisatge perfilat per turons encara canosos, modelats per l'home, on esquerpes crestes ja grisenques són només rastres d'antigues pedreres, d'un paisatge solcat per balmes i parets verticals on la pluja insistent ha obert profundes escletxes i les gelades hivernals han penetrat en les fissures i han esmicolat les blanques roques.