Sant Miquel del Fai ***

La primera referència al lloc del Fai data de l'any 887, quan en un document es fa referència explícita a l'ermita romànica de Sant Martí del Fai, la qual en despoblar-se els masos del voltant va anar perdent pes a favor de l’església de Sant Miquel, sota la balma. Tot apunta que aquesta ubicació va ser un lloc de culte des de temps antics.

Les primeres notícies sobre l'església troglodítica de Sant Miquel del Fai són de l'any 997, any en què el comte Ramon Borrell i la seva muller Ermessenda de Carcassona van donar-lo al Gombau de Besora senyor del castell de Montbui, perquè hi construís un monestir. El 1006 l'església va ser consagrada i el propi Gombau de Besora va fer una important donació per tal que comencés la construcció de la casa prioral davant de la balma. L’actual casa prioral, però, no fou construïda fins a principis del segle XV.

Malgrat les donacions que feu el mateix Gombau de Besora, els comtes de Barcelona i d’altres nobles el monestir continuava essent un petit cenobi amb un nombre de monjos que no arribava a deu. Per assegurar-ne la subsistència, sobretot quan ell faltés, Gombau el 1042 el va donar al monestir provençal de Sant Víctor de Marsella.

El monestir va ser habitat per una comunitat de monjos benedictins sota la tutela i vigilància de l’abadia mare fins l'any 1567, quan el Papa va posar el monestir de Sant Miquel del Fai sota la tutela de l’arxidiaconat major de la Catedral de Girona, època en què es va construir el pont sobre el Rossinyol i el pas de la Foradada, ja que fins aleshores s'accedia al monestir per un difícil pas amb graons conegut com les Escales de Sant Miquel.

Amb el pas dels anys, cada vegada quedaven menys monjos i l'any 1832 es va abolir completament el Priorat del Fai. Des d'aleshores i fins el 1935, els rectors de Riells (sacerdoci secular) van continuar tenint cura del culte.

L’església de Sant Miquel del Fai és l’església troglodítica més gran del país. S’hi accedeix per un portal d'entrada fortificat. L’edifici va ser ampliat i modificat a l’època gòtica amb una capçalera poligonal coberta amb voltes de creueria rebaixada, adaptant-se a la peculiaritat del terreny. Conserva de l’original romànic gran part de la façana sud, amb la seva porta d’entrada d’arc de mig punt, amb una arquivolta que reposa damunt de dues columnes amb capitells amb decoració escultòrica de temàtica vegetal. Flanquegen la porta uns arcosolis amb les tombes de Gombau de Besora i algun familiar seu. En un d’aquest arcosolis hi ha encastada l’ara de l’altar romànic de l’església.

La ubicació del campanar respon a la necessitat d’adaptar-se a l’alçada de la cova que és força baixa. Això explica que el campanar estigui ubicat a l’altra banda del camí, just davant de la porta d’entrada. Es tracta d’un campanar d’espadanya amb doble ull que conserva les campanes. El sostre de l’església és la mateixa cova.

A l’interior es conserven diferents objectes i rèpliques d’elements importants com: la làpida sepulcral de marbre negre de Guillem Berenguer, fill del comte Berenguer I (1018-1035), que el compara als herois grecs Paris i Aquiles (HIC WIELM IACES PARIS ALTER ET ALTER ACHILLES / NON IMPAR SPETIE, NON PROBITATE MINOR / TE TUA NOBLITAS, PROBITAS, TUA GLORIA, FORMA / INVIDIOSA TUOS SUSTULIT ANTE DIES / Gº (ergo) DEC(cret), TUMULO PIA SOLVERE VOTA SEPULTO / O IUVENES, QUORUM GLORIA, LAUSQUE FUI); la làpida sepulcral del monjo Andreu d’Arbizu (1526), Realitzada en marbre i encastada a la paret de l'últim altar de l'església. A sota hi havia el sarcòfag del monjo. A banda i banda hi ha dos àngels en relleu policromat que aguanten un escut rodó on es poden veure dos bous, un damunt l'altre. A la part superior hi ha la següent inscripció: HIC IACET FRATER ANDREAS DE ARBICU MONECUS VIVS DOMUS. ROGO VOS ORETIS PRO EO. Aquest monjo documentat a un capbreu de 1588 com a fundador d'un benefici a Sant Miquel Arcàngel a la catedral de Barcelona. Probablement fou el darrer resident del Fai abans de la secularització del priorat l'any 1567.

Finalment cal esmentar dues rèpliques: una de la imatge gòtica d’alabastre (segle XIV-XV) de la Mare de Déu del Fai i la rèplica de la Creu del Fai, dita també Creu de Riells, l’original de la qual es troba al Museu Diocesà de Barcelona.